Afrodita

Deessa grega de l’amor, posteriorment identificada amb la Venus romana, a la qual es va atribuir la mitologia d’Afrodita. Era una de les dotze grans divinitats olímpiques, responsable d’atorgar la bellesa i l’atracció sexual; es deia que era bastant riallera, sovint amb un to burleta. El seu culte va arribar a Grècia provinent de l’Orient Pròxim a través de Xipre i Citeria.
Hi ha dues versions que expliquen el seu naixement. Per a Homer era filla de Zeus i Dione, i dona d’Hefest. Hesíode explica una història bastant diferent, basada en una suposada derivació del seu nom, afroV “escuma”; segons aquesta versió, quan Cronos va tallar els genitals del seu pare Úranos i els va llençar al mar, l’escuma es va ajuntar al seu voltant i es van convertir en una dona que va emergir ja completament adulta del mar a Pafos (Xipre), o a Citera. Quan Afrodita va arribar a terra les flors creixien per allà on passava, i va ser atesa per Eros (Cupido) i potser altres divinitats. També se la coneixia amb els noms de Anaduomenh (“la que emergeix”) i KupiV (“la xipriota”).
Afrodita no va ser una esposa fidel a Hefest; com que representava la passió sexual més que no pas el lligam matrimonial (el qual era protegit per Hera), en la mitologia dels grecs antics se la considerava totalment irresponsable.
Homer explica que Hèlios, el déu Sol, va avisar Hefest de l’adulteri de la deessa amb Ares, i el marit els va atrapar despullats al llit de noces i els va embolcallar amb una xarxa invisible. Tot seguit va invitar els altres déus perquè es burlessin de la parella d’amants, fins que Posidó va suggerir la reconciliació de la parella. Afrodita va tenir uns quants fills amb Ares: Dimos i Fobos, els noms dels signifiquen “por” i “esglai”; Harmonia, la qual es va casar amb Cadme de Tebes; i potser Eros, del qual s’afirmava que, tot i que combinava les qualitats d’ Afrodita i Ares, s’havia autogenerat en un moment anterior al naixement dels déus olímpics.
Com a càstig per les burles que dirigia constantment als immortals, Zeus va forçar Afrodita a enamorar-se d’un mortal, Anquises. Va tenir unes quantes aventures amb altres déus, i va concebre la deïtat fàl•lica Priap de resultes d’una unió amb Dionís, i potser va tenir Èrix amb Posidó. No va fer cas de les insinuacions d’Hermes, però Zeus va donar un cop de mà al déu enviant a Afrodita la seva àguila, la qual li va prendre una sandàlia i la donar a Hermes. Afrodita s’hi sotmatre per recuperar-la; amb aquest déu va tenir Hermafrodit, que era alhora mascle i femella. Afrodita tenia poder per fer que tots els déus s’enamoressin o que els vencés el desig, amb l’excepció d’Atena, Àrtemis i Hèstia. Quan Hera va voler que Zeus sucumbís als seus encants i s’oblidés de la guerra de Troia, va demanar a Afrodita que li deixés un cinturó que tenia la propietat que qui el portava esdevenia irresistible.
Afrodita es va enamorar apassionadament d’Adonis, pel qual es va barallar amb Persèfone. Quan el senglar va matar Adonis, Afrodita va fer que de la seva sang Creixés l’anemone vermella.
Afrodita va estimar també homes mortals, com ara Anquises, amb el qual va tenir Eneas, i va donar un cop de mà a homes mortals que estaven enamorats de dones mortals. El seu mite més important està relacionat amb el judici de Paris, el qual va ser la causa de la guerra de Troia. La poma d’or que Eris (“Discordia”) va deixar caure en la festa del casament de Peleu i Tetis, a la qual no havia estat convidada, tenia una inscripció: “per a la més bella”. Hera, Atena i Afrodita reclamaven aquest premi de bellesa, i Zeus va fer comparèixer Paris, l’home més atractiu, perquè en triés una de les tres. Cadascuna de les deesses va intentar ensibornar-lo, però Paris va preferir l’oferta que li va fer Afrodita –l’amor de la dona més bella- i li va concedir el premi.
Entre els mortals als quals Afrodita va ajudar hui havia: Milanió (o Hipòmenes), el qual volia conquistar Atalanta; Jàson, que necessitava l’amor de Medea; Paris, el qual va assistir en el segrest d’Hèlena i constantment en els anys posteriors, en què ell es va negar a abandonar-la; i el seu fill Eneas, de qui va fer que Dido s’enamorés.
D’altra banda, va castigar els déus i els mortals que l’ofenien o que presumien de ser superiors a ella. Entre aquests hi havia la mare de Mirra i les seves tres filles; Glauc 2, les eugues del qual se’l van menjar viu perquè no les va deixar reproduir-se; Pasífae, esposa del rei Minos de Creta, a la qual va fer que s’enamorés apassionadament d’un toro i infantés el Minotaure; les dones de Lemnos, que havien desatès el seu culte i per això va fer que desprenguessin una fortor pestilent, raó per la qual els marits les van deixar i les dones abandonades els van matar –finalment van arribar els argonautes i, per complaure Hefest, Afrodita va fer que les dones deixessin de fer pudor. Afrodita va ser particularment cruel amb el fill de Teseu, Hipòlit, el qual es pensava que estava per sobre de la crida de l’amor. Afrodita va fer que la seva madrastra Fedra s’enamorés d’ell, i com que Hipòlit li va deixar ben clar que no tenia res a fer, Fedra va dir al seu marit que Hipòlit l’havia violada i es va penjar. Teseu va enviar el seu fill a l’exili i el va maleir, i Hipòlit va ptir una mort violenta. Afrodita també va castigar la musa Clio, la qual se n’havia burlat a causa de la seva aventura amb el mortal Adonis: va fer que Clio també s’enamorés d’un mortal, Píerus. La musa Cal•líope, que havia actuat com a jutge entre Persèfone i Afrodita amb relació a les pretensions d’aquestes deesses sober Adonis, va ser castigada amb la ort del seu fill Orfeu. Afrodita també va castigar la deessa de l’alba, l’Aurora, perquè havia fet l’amor amb el seu amant Ares, i va provocar que s’enamorés de dos mortals, Cèfal i Titó. Hèlios també va haver d’experimentar el seu càstig, ja que havia explicat a Hefest la seva aventura amb Ares; Afrodita va fer que s’enamorés de la mortal Leucòtoe. Però en una ocasió es va invertir la situació, ja que un mortal, Diomedes, la va ferir i la va obligar a retirar-se del camp de batalla davant de Troia.
Mentre que en la literatura grega antiga Afrodita solia aparèixer com una figura cruel o una mica ridícula, els romans la consideraven una deessa més seriosa i benevolent; de fet, Lucreci, en l’exordi del poema De Rerum Natura, la saludava com la força generadora suprema.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 21-23.

Amaltea

Una nimfa, o bé una cabra que era propietat d’una nimfa. Quan Zeus era petit va ser alletat per una cabra al mont Dicte o Ida, a Creta. De les banyes de la cabra sortia nèctar i ambrosia. Segons Ovidi, una de les banyes es va trencar i les nimfes la van omplir de fruita per a Zeus infant, i d’aquí ve l’expressió “cornu copiae” o “corn de l’abundància”. La cabra va ser transformada en una estrella, la Cabra, o en la constel•lació Capricorn (“la banya de la cabra”). Després la banya va passar a pertànyer a les Nàiades i tenia el poder de concedir el que desitgés el seu posseïdor.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 32.

Lo Desengany, Acte II, escena I, vers 1165; escena VIII, vers 1356.

Apol·lo

Un dels déus més importants, tant dels grecs com dels romans: era el déu principal de la profecia i l’endevinació, de les arts i de la música especialment (les Muses li eren subordinades directes), i del tir amb arc. Era portador de plagues, les quals també feia desaparèixer, ja que era el patró de la medicina. Protegia els pastors, però alhora estava relacionat amb el seu enemic principal, el llop. Probablement el seu origen no era grec; va arribar a Grècia del nord o de l’est. També era rei del sol (Febos, ‘brillant’), encara que aquesta associació potser no es va establir fins al segle V aC, i no es va estendre fins molt més tard. (També es deia, alternativament, que el nom de (Febos li va ser atribuït quan va rebre l’oracle dèlfic de part de la titànida Febe).
Apol•lo era fill de Zeus i Leto, i Àrtemis era la seva germana bessona. Leto, una titànida, embarassada de Zeus, va errar per la faç de la terra buscant un lloc on pogués donar a llum els seus fills en pau però arreu es van negar a acollir-la per por de la còlera d’Hera o perquè volien defugir l’honor de ser el lloc de naixement de dos déus tan importants. Solament Delos la va acollir, perquè en realitat no era terra ferma, sinó una illa flotant. Apol•lo va créixer molt ràpid, ja que la deessa Temis el va alimentar amb nèctar i ambrosia. Al cap de pocs dies ja era completament adult i va partir de Delos per trobar un emplaçament adequat per al santuari oracular que volia fundar. Va travessar la Grècia central i va a arribar a una clivella que s’obria a terra, custodiada per Pitó, una enorme serp femella amb poders oraculars, en nom de la seva mestressa Gea (la Terra) o la titànida Febe. (El nom de Pitó també era atribuït a un serp que Hera havia enviat per evitar que l’embarassada Leto donés a llum). Apol•lo va matar Pitó i en honor seu va posar el nom de Pítia a la sacerdotessa que tindria a l’oracle.
Abans d’arribar a Delfos, Apol•lo es va trobar la nimfa Telfusa a Haliart i li va preguntar si podia fundar el seu oracle en aquella font oracular. Però Telfusa es va disculpar i el va enviar a l’oracle de Delfos, que segons deia era molt més gran: de fet, però, Telfusa l’havia enviat directament al cau de Pitó. Per aquesta raó Apol•lo va tornar a l’escletxa oracular d’Haliart i la va amagar sota unes roques enormes, per tal que en el futur fos un oracle molt menys prominent que el d’Apol•lo.
Després de matar Pitó, Apol•lo va haver de fer penitència per aquest acte, perquè la serp era filla de Gea i una gran profetessa. Va ser desterrat a la vall de Tempe durant una bona temporada, i els habitants de Delfos li feien arribar enviats cada vuit anys. El mot deljuV significa ‘úter’, i els sacerdots afirmaven que Delfos era l’úter o el centre de la terra. Era l’oracle més important del món grec, i hi acudien a consultar-lo molts estrangers. S’hi van instituir uns jocs, anomenats pítics en honor de Pitó i d’Apol•lo. Consistien en certàmens musicals, als quals més tard es van afegir competicions atlètiques. Els sacerdots d’Apol•lo sostenien que eren descendents d’un vaixell de cretencs, als quals Apol•lo, en la forma de dofí, havia cridat l’atenció quan solcaven el mar i els havia desviat cap a Delfos.
Apol•lo i Àrtemis van matar el gegant Tit perquè havia intentat violar Leto abans que nasquessin ells, i el va enviar al Tàrtar, on va sofrir un càstig etern. Per venjar la seva mare també van castigar Níobe, la qual s’havia vantat de ser més fèrtil que Leto, i van matar tots els seus fills, o la majoria. Apol•lo i Àrtemis eren arquers, i també eren les divinitats que presidien sobre la mort per causes naturals o sobre les malalties; així, Homer escriu que Apol•lo mata els homes i Àrtemis mata les dones amb les dolces fletxes de la mort.
Apol•lo va servir dues vegades com a esclau a dos mortals. El seu primer amo va ser Admet, rei de Feres, Tessàlia, el qual va concedir dos favors: va fer que totes les seves vaques tinguessin bessons i el va deslliurar de la mort. Aquest esclavatge va ser un càstig infligit per Zeus perquè els seus fills, els cíclops, els quals construïen els seus llamps a la caverna de l’Etna on vivien, havien estat assassinats per Apol•lo; Apol•lo ho havia fet perquè el seu fill Asclepi havia estat fulminat per un llamp de Zeus per haver fet retornar Hipòlit a la vida. De primer, Zeus, enrabiat, va estar a punt d’enviar Apol•lo a Tàrtar, però finalment es va calmar i només li va imposar un any de servei com esclau. El segon acte de servei d’Apol•lo a un mortal va tenir lloc quan Posidó i ell es van avenir a construir les muralles de Troia per a Laomedont per un preu convingut (en una altra versió, Apol•lo feia pasturar el bestiar mentre Posidó construïa les muralles); però Laomedont va trencar el pacte i els déus el van castigar -Apol•lo va enviar una plaga a la ciutat.
Va heretar del seu avi Asclepi la seva funció com a patró de la medicina (de vegades se’l confonia amb un altre déu dels guariments, Peó). Com a déu de la música, Apol•lo va inventar el llaüt o la cítara, i va rebre la lira del seu germanastre Hermes; Hermes, poc després de néixer al mont Cil•lene, a Arcàdia, va robar cinquanta vaques d’Apol•lo -les va fer retrocedir i les va amagar dins d’una cova. Apol•lo, amb l’ajuda de Zeus, va descobrir el robatori i va fer un tracte amb Hermes: renunciava al bestiar a canvi de la lira. La lira es va convertir en l’instrument favorit d’Apol•lo, però un dia el sàtir Màrsias va tenir la barra de desafiar el déu a un certamen musical. Com que Apol•lo va saber tocar l’instrument cap per avall i també en la posició normal, es va adjudicar el premi. Segons l’acord a què havien arribat, el vencedor podia fer el que volgués amb el perdedor, i Apol•lo va escorxar viu Màrsias. Va prohibir que es pogués tocar l’instrument de Màrsias, la flauta, davant d’ell, però finalment un músic que es deia Sàcadas va dedicar una flauta a Apol•lo i el déu va permetre que s’hi pogués tocar la dansa pítica a Delfos.
L’origen oriental d’Apol•lo es manifesta en el seu suport a Príam durant la guerra de Troia, en la qual va ser el baluard més important i persistent dels troians. Apol•lo havia atorgat dons profètics a dos dels fills de Príam, Helen i Cassandra. Va fer la cort a Cassandra i li va concedir el do de la profecia per guanyar-se-la. Però com que aquesta es va negar a correspondre-li, Apol•lo la va maleir i va disposar que, per molt que pogués conèixer el futur per endavant, mai ningú no la creuria.
Apol•lo també va tenir la desgràcia de ser rebutjat per altres dones. Dafne es va estimar més convertir-se en llorer abans d’acceptar-lo com a amant. La Sibil•la de Cumes, a la qual va oferir tants anys de vida com grans de sorra pogués agafar amb les mans, també el va rebutjar després d’escoltar la seva proposta; la va condemnar a viure mil anys, però fent-se cada cop més vella. Marpessa, quan Zeus la va fer triar entre Apol•lo i el mortal Idas, va preferir Idas. Igualment dissortat va ser el seu festeig amb la nimfa Sinope, la qual li va demanar un favor abans d’acceptar la seva proposta. Va assegurar-li que accediria al seu desig i després va saber que Sinope havia demanat quedar-se verge fins la mort. Els seus amors amb homes joves tampoc no van ser gaire més feliços. Va matar accidentalment el jove espartà Hiacint d’un cop de disc (la flor del jacint va créixer de la sang del jove mort). El seu estimat Ciparissos va matar un cérvol domèstic i no hi va haver manera de consolar-lo; així doncs, per concedir-li la pau, Apol•lo el va convertir en un xiprer.
Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol•lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També va ser Apol•lo qui va matar Aquileu amb una fletxa que va sortir de l’arc de Paris.
Apol•lo va ser el déu que va manar a Orestes que castigués la seva mare Clitemnestra i el seu amant Egist per l’assassinat del seu pare Agamèmnon; i quan les Fúries, després que Orestes hagués complert les ordres, li van fer perdre el seny, també va ser Apol•lo qui li va manar que exigís de ser jutjat davant el tribunal de l’Areòpag, a Atenes. Quan Orestes es va presentar davant del tribunal, Apol•lo el va defensar dels càrrecs formulats per les Fúries i pel fantasma de Clitemnestra.
Apol•lo es va barallar una vegada amb Hèracles. Quan Hèracles va matar Ífit, va acudir a Apol•lo per demanar com podria ser-ne purificat i com es podia curar de la bogeria que li havia sobrevingut. De primer, la sacerdotessa Pítia no li va poder fer res, ja que el crim de matar un amic era molt greu. Aleshores Hèracles va agafar el trípode sagrat del temple, i ell i Apol•lo es van posar a lluitar; però Zeus va llançar un llamp i va separar els seus dos fills. Tot seguit Apol•lo va dir a Hèracles que es podria curar si era venut com a esclau per tres anys, i Hèracles, agraït, va ajudar a escampar el culte d’Apol•lo, que també havia servit com a esclau.
A més d’Asclepi, entre els fills d’Apol•lo també hi havia Aristeu, fruit de la unió amb la nimfa Cirene. De vegades també es deia que Apol•lo era el pare d’Orfeu i Linos.
Apol•lo va ser un déu important entre els etruscos i els romans; aquests últims el van conèixer per mitjà de la gruta oracular de Cumes, la Sibil•la del qual, en la llegenda romana, va acompanyar Eneas en la seva incursió als Inferns. August el va adoptar com a patró i símbol de la seva missió civilitzadora, i li va dedicar el seu resplendent temple al Turó Palatí l’any 28 aC.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana, pp. 43-46.

Lo Desengany, Apol·lo: Acte I, escena X, vers 1008;
Acte II, escena III, versos 1353, 1403; escena IV, versos 1555, 1556, 1560, 1563, 1564, 1571, 1572, 1586, 1599, i 1600.
Febo: Acte I, escena I, vers 43; escena VII, vers 600; Acte II, escena II, vers 1278; escena III, vers 1353; escena IV, vers 1512.

Aqueront

És el riu que han de travessar les ànimes per arribar al regne dels morts. Un barquer, Caront, s'encarrega de passar-los d'una riba a l'altra.
Amb Orfne, la nimfa de les tenebres, Aqueront havia engendrat a Ascàlaf, el jove a qui Demèter va transformar en òliba.

Lo Desengany, Acte I, escena VIII, vers 615; Acte II, escena V, vers 1755.

Àrtemis (Diana)

Una de les dotze grans divinitats olímpiques, deessa de la caça i del tir amb arc, i, paradoxalment, defensora de tots els animals salvatges, els nens i els éssers dèbils. Es creia que vagava per les muntanyes amb una colla de nimbes serventes seves, i que li molestava la intrusió de qualsevol que la destorbés a ella o les seves protegides. En la literatura grega clàssica es caracteritzava per la virginitat que havia escollit deliberadament i mantenia enèrgicament; castigava aquells que violessin aquest estat, insistia que tots els seus servents havien de ser verges i defensava la virginitat entre els homes i les dones mortals. Però segurament Àrtemis no era a l’origen una deessa verge; sembla que provenia d’una mare-terra, i per això és relacionada amb la Deessa d’Efes, que tenia molts pits. Consegüentment, era portadora de la fertilitat i protectora dels nounats. Àrtemis era filla de Leto i germana bessona d’Apol•lo, nascuda juntament amb ell a Delos o just després d’ell a Ortígia (de vegades, però no sempre, representada com una illa separada); d’aquí vénen els seus epítets Dèlia i Cíntia (aquest últim pel mont Cint, a Delos). Naturalment, Hera n’estava gelosa, com de tots els descendents de Zeus que no ho fossin també d’ella. A la Ilíada, per exemple, Hera la insulta, aboca les seves fletxes a terra i li dona un mastegot, i tot seguit Àrtemis acudeix al seu pare i se li asseu a la falda, plorant. Apol•lo i Afrodita es van venjar del gegant Tici, perquè aquest havia comès l’ultratge de violar la seva mare Leto; el van matar i el van consignar al Tàrtar, on rebria càstig etern. Àrtemis i Apol•lo també van matar la majoria de fills de Níobe perquè havia gosat insultar Leto comparant la seva nombrosa descendència amb el dos únics fills de Leto.
Així com es considerava que Apol•lo era responsable de la mort sobtada però natural dels homes, Àrtemis s’encarregava de donar mort a les dones. Per això sovint se la relacionava o se la confonia amb la deessa fetillera Hècate, de vegades anomenada “Àrtemis de les cruïlles”, la qual també era uns deessa mare i compartia alguns trets amb Àrtemis, però estava molt més relacionada amb els morts.
La història de la nimfa Cal•listo potser originalment s’aplicava a Àrtemis: entre els diversos noms per referir-se a la deessa hi havia l’epítet “la més bella” kalisth. Cal•listo, la seguidora preferida d’Àrtemis, va ser violada per Zeus i va infantar Arcas. Segons una variant de la història, la mateix Àrtemis va convertir Cal•listo en una óssa i la ve fer fugir amb les seves fletxes; però Cal•listo havia deixat de ser verge i havia trencat, doncs, el seu vot. D’altra banda, Àrtemis es va compadir de Procris, la qual volia escapar del seu marit i viure com a casta caçadora: la deessa li va donar el gos Lèlaps i una llança infal•lible (que posteriorment va causar-li la mort).
Àrtemis està relaciona amb la història del gegant caçador Orió, de la qual hi ha diverses versions. Una d’aquestes explica que Orió va intentar violar Àrtemis i que la deessa el va matar amb les seves fletxes. Una versió contrària diu que Orió se’n va enamorar i que Apol•lo n’estava gelós. Mentre Apol•lo i Àrtemis caçaven a Creta, el déu va veure a Orió que nedava al mar. Apol•lo, que sabia perfectament què era aquell objecte distant, va desafiar Àrtemis a intentar encertar-lo amb una fletxa, i així va fer que ella matés al seu estimat. Segons una altra història. Orió va fanfarronejar que mataria tots els animals salvatges de la terra; per tant, Àrtemis (o potser Gea) va enviar un escorpí per matar-lo. Alternativament, el va matar bé perquè Orió estimava l’Aurora i era el seu amant o bé perquè Orió va violar una de les nimfes, anomenada Opis. Orió i els seus gossos, l’escorpí i Cal•listo van ser col•locats al cel com a constel•lacions.
Quan els gegants Otos i Efialtes van intentar violar Àrtemis i Hera, Apol•lo va intervenir oportunament enviant un cérvol perquè s’interposés entre ells; tots dos li van tirar la llança, però en comptes d’encertar l’animal es van matar l’un a l’altre. En la batalla entre els déus i els gegants, Àrtemis va matar Gració amb les seves fletxes. Coronis, mentre estava embarassada d’Asclepi, fill d’Apol•lo, va fer l’amor amb un home mortal, i Àrtemis se’n va venjar en nom del seu germà i la va matar.
Àrtemis va castigar molts mortals que la van ofrendre o que no van complir els seus ritus. Entre els primers hi havia Acteó, el qual va veure mentre es banyava. Com que temia que pogués fanfarronejar d’haver vist el seu cos nu, Àrtemis el va convertir en un cérvol, i inmediatament va ser devorat pels seus gossos. Eneu, el qual va descuidar-se de practicar els seus ritus en la festa de la collita, va ser castigat amb la visita d’un gran seglar que va devastar el seu país i que va portar a la desastrosa cacera del senglar de Calidó. Admet va ser castigat per una negligència similar el dia del seu casament, i per això Àrtemis va omplir de serps el seu llit (o el dormitori). Agamèmnon, abans de salpar cap a Troia des de l’Àulida, va haver de fer-se propícia la deessa amb el sacrifici de la seva filla Ifigenia –bé perquè ell s’havia vantat que igualava Àrtemis en la caça, bé perquè no havia complert una promesa que li havia fet uns quants anys abans, o perquè Àrtemis, com a protectora de les bèsties salvatges, es va enutjar molt a causa d’un auguri protagonizat per dues àguiles (identificades amb Agamèmnon i Menelau) que esventraven una llebre embrarassada. Per això Àrtemis es va negar a deixar que el vent bufés per a la flota d’Agamèmnon.
Altres divinitats identificades amb Àrtemis eren els següents: les deesses cretenques Britomart i Dictinna; Selene, la deessa Lluna (per aquest motiu Àrtemis, posteriorment, va ser coneguda com a Febe); potser Ifigenia (que originalment havia estat una divinitat local); i, entre les italianes, Diana.
Àrtemis té un paper destacat en les obres d’Eurípides –Hipòlit, Ifigenia a l’Àulida i Ifigenia entre els taures. Ovidi va explicar les metamorfosis de Cal•listo i Acteó.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 59-60.

Lo Desengany, Diana: Acte I, escena VIII, vers 651.

Atlant

Tità, fill de Jàpet i l’oceànida Clímene. El nom significa probablement “el qui ho porta” o “el qui ho suporta”. Es va casar amb l’oceànida Plèione.
Originalment es pensava que era el guardià dels pilars del cel, però posteriorment que aguantava el cent damunt seu. Atlant havia estat avisat que un dia un fill de Zeus aniria a robar les pomes d’or, custodiades per la serp Ladó, al jardí de les Hespèrides, l’horta de les quals era a la vora. Per tant, quan Perseu va passar-hi, Atlant li va negar l’hospitalitat, i per aquesta raó Perseu li va ensenyar el cap de Medusa i Atlant va quedar convertit en pedra; d’aquí ve el nom de l’Atlas, les muntanyes del Marroc. Però les extenses relacions locals de les seves filles, les set Plèiades i les cinc Híades, sembla indicar que l’associació concreta d’Atlant amb aquestes muntanyes responia a un desenvolupament secundari.
Es deia que Hèracles, dues generacions més jove que Perseu, va tenir un encontre amb Atlant. Segons aquesta història, Hèracles, en l’onzè treball, va anar a buscar les pomes de les Hespèrides, i Atlant amablement es va oferir per anar-les-hi a buscar. Quan va tornar va dir a Hèracles que ell mateix entregaria les pomes a Euristeu: amb això intentava deixar Hèracles aguantant el cel per sempre. Però Hèracles, fent veure que necessitava ajustar el pes a l’espatlla, el va induir arterament a reprendre la seva tasca. Atlant, doncs, va perdre les pomes i l’oportunitat de ser rellevat de la seva càrrega.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pàg. 67.

Lo Desengany, Acte I, escena II, vers 83; escena VIII, vers 727.

Cíclops

Els ciclops (el nom significa “ull rodó”) eren una mena de gegants que tenien només un ull al cal –tradicionalment es deia que eren gegants, però no sempre. Les versions que en parlen són contradictòries. Hesíode, a la Teogonia, diu que Úranos (Cel) i Gea (Terra) van tenir tres ciclops, Arges (“Resplendent”), Brontes (“Tornant”) i Estèropes (“Fabricant de Llamps”). Úranos els va empresonar tots al Tàrtar, juntament amb altres fills seus que temia, o bé, segons una altra versió, els va empènyer cap a dins de l’úter de Gea quan ella estava a punt de parir-los. Cronos, que havia castrat el seu pare Úranos, els va deixar lliures un temps però després els va tornar a empresonar a Tàrtar. Finalment Rea va triomfar sobre Cronos en amagar-li el fill Zeus, i quan Zeus va ser adult, va enderrocar Cronos i va deixar lliures els ciclops, que van esdevenir servents seus i, com que eren ferrers consumats, li construïen els llamps. (També van fer el trident de Posidó i la capa d’invisibilitat d’Hades.) Apol•lo els va matar per venjar la mort del seu fill Asclepi, perquè havien forjat el llamp que Zeus havia fet servir per fulminar Asclepi.
Homer descriu els ciclops com a gegants pastors d’un ull, que vivien en coves en una illa que posteriorment va ser identificada amb Sicília. Eren salvatges i gens hospitalaris, i quan Odisseu va arribar a la seva terra, el ciclop Polifem, fill del déu marí Posidó i de la nimfa Toosa, es va menjar sis membres de la tripulació que va atrapar dins de la cova. A Odisseu mateix li va concedir una gràcia, però va resultar que aquesta consistia simplement en el fet de menjar-se’l l’últim després d’haver-se cruspit la resta dels homes. Però Odisseu el va embriagar, el va deixar cec amb la punta roent d’un tió, va robar-li el bestiar i el va deixar indefens.
Un grup de ciclops al servei del rei Pretos va construir les muralles de la ciutat de Tirint, on va néixer Hèracles; aquestes muralles eren anomenades “ciclòpies”. També van construir les muralles de Micenes i la Porta del Lleó i tenien un santuari a l’istme de Corint. Aquests ciclops són anomenats (egxheirogastwpes, “mans per a l’estómac”), perquè treballem per viure. Virgili situa la farga de Vulcà (Hefest), el déu del foc, a l’Etna i diu que els ciclops eren els forjadors del déu, encarregats de fer les armadures de grans herois, com ara Eneas, i els llamps de Júpiter (Zeus).

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 97-98.

Lo Desengany, Bronte: Acte I, escena VI, versos 351, 369; Acte II, escena I, vers 1151.

Circe (falcó)

Filla Hèlios, el déu Sol, i de Perse, una oceànida; germana d’Eetes, rei de la Còlquida. Poderosa fetillera, vivia a l’illa d’Eea, identificada pels escriptors clàssics amb el cap de Circeida, a la costa occidental d’Itàlia. Transformava els seus enemics, o aquells que l’ofenien, en animals. Va convertir Picus en un picot perquè va rebutjar el seu amor, i quan el déu marí Glauc li va demanar una poció per fer que Escil•la l’estimes, es va enamorar de Glauc i va convertir Escil•la en un mostre que vivia amagat en una cova davant de Caribdis, a l’estret de Messina. Tot i això, Glauc es va quedar molt afligit per la sort d’Escil•la i va refusar les insinuacions de Circe.
Homer diu que Circe era una deessa, i descriu la seva llar d’Eea com una casa de pedra que s’alça al mig d’una clariana en un bosc espès. Al voltant de la casa rondaven lleons i llops. Víctimes drogades de la bruixeria de Circe; no eren perillosos, sinó que feien festes a tots els visitants. Circe treballava en un enorme taller.
Quan Jàson i Medea fugien d’Eetes, van anar a Eea per ordre de Zeus perquè Circe els purifiques de l’assassinat d’Apsirt. Va realitzar la purificació, però quan va conèixer la naturalesa del crim del qual havien demanat de netejar-se, els va fer marxar horroritzada del seu acte, tot i que Medea era la seva neboda. Quan Odisseu va anar a Eea, Circe va convertir en porcs els membres del grup de reconeixement que havie enviat perquè exploressin l’illa, excepte Euríloc, que havia sospitat alguna cosa. Odisseu, quan va sortir a rescatar els seus homes, va ser interceptat per Hermes, el qual li va ensenyar què havia de fer per contrarestar la màgia de Circe. Va donar a Odisseu l’herba moli (mwlu) i li va advertir que, abans d’anar-se’n al llit amb ella, li fes pronunciar un jurament solemne de no fer-li mal. Odisseu va passar un any en companyia de Circe, i quan va tenir ganes d’anar-se’n, Circe li va donar les instruccions oportunes per empredre el viatge de tornada a casa, adreçant-lo al regne de l’Hades per consultar els esperits dels morts.
Els romans tenien unes altres tradicions sobre Circe, ja que creien que va tenir tres fills d’Odisseu, Telègon, Agri i Llatí. Va enviar Telègon a buscar Odisseu, que feia molt de temps que havia tornat a Ítaca, però a la seva arribada Telègon va matar accidentament el seu pare. Va portar el cos a Eea, i es va endur amb ell la vídua d’Odisseu, Penèlope, i el seu fill Telèmac. Circe els va fer inmortals i es va casar amb Telèmac, mentre que Telègon es va casar amb Penèlope.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 100-101.

Lo Desengany, Acte I, escena I, vers 41.

Citerea

Citerea ve d'una isla situada prop de les costes de Lacònia, que fou colonitzada pels fenicis, que van introduir el culte a Afrodita. Els grecs la van convertir en un dels possibles llocs de naixement de la deessa, nascuda de l'espuma de les oles del mar. Sol utilitzar-se per a referir-se a Afrodita.

Font.

Lo Desengany, Acte I, escena VIII, vers 769; Acte II, escena II, versos 1313, 1350, 1376.

Cronos

Fill d’Úranos (Cel) i Gea (Terra). Els fills més llestos d’aquests van ser els titans i les titànides. Cronos va ser-ne el rei. Es va casar amb la seva germana Rea. Segons la versió més coneguda del mite, la seva mare Gea se li va queixar que Úranos li feia mal empenyent cap a dins del seu cos els gegants de cent braços (Hecatonquirs) i els ciclops quan ella estava a punt de parir-los (o bé els empresonava). Per això Gea va donar a Cronos una falç de pedra amb la qual va atacar Úranos, quan va tornar a jeure amb Gea, i el va castrar. Cronos va llançar els genitals tallats i les gotes de sang es van convertir en les Fúries, en gegants i en nimfes. Així, Cronos va regnar en el lloc d’Úranos; però ben aviat es va tornar tan brutal com el seu pare. Va empresonar els gegants i els ciclops un altre cop a la terra i, com que l’havien avisat que un dels seus fills l’havia de destituir de la mateixa manera que ell havia destituït el seu pare, se’ls va empassar un a un així que anaven naixent. La seva dona Rea, que era una titànida, i la seva germana van anar expulsant Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Cronos se’ls va poder empassar tots menys Zeus, el qual Rea va confiar a la seva mare Gea, substituint-lo per una gran pedra embolcallada amb bolquers, que el seu pare es va empassar pensant-se que era el seu fill.
Zeus va ser criat en secret per les nimfes Dicte (o Ida) a Creta, amb la llet de la cabra Amaltea, mentre els curets feien petar les seves llances als escuts per evitar que Cronos pogués sentir els plors del nadó. Posteriorment Zeus es va casar amb l’oceànida Metis, la qual va convèncer que donés a Cronos un emètic per fer que vomités els altres cinc fills. A continuació es va desencadenar una guerra en la qual Cronos va ser destituït a favor de Zeus pels seus fills amb l’ajut dels gegants i els ciclops, que havien estat alliberats per Zeus. Juntament amb Jàpet i altres titans, Cronos va ser llançat a l’abisme del Tàrtar, en els Hecatonquirs serien els encarregats de custodiar-lo. Abans de vomitar els seus fills, havia vomitat la pedra que havia substituït Zeus, la qual va ser plantada a terra per indicar el llombrígol de la terra.
Segons una tradició diferent, Cronos no havia estat un tirà terrible, sinó un rei benèvol que va presidir una edat d’or molt pròspera; després de la seva destitució se’n va anar i va esdevenir rei de les Illes dels Benaventurats, a l’Ocèan occidental. Aquest aspecte de Cronos el relaciona amb Saturn, el déu romà amb qui era identificat. Alguns grecs van associar el nom de Cronos (KronoV ) erròniament, amb xrovoV (‘temps’), i per això el descrivien com un vell amb una dalla, el Pare Temps. La versió més antiga de la història de Cronos la dóna Hesíode a la Teogonia.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pàg. 108.

Dafne

Nimfa, filla del riu Peneos, a Tessàlia (o, en una versió arcadiana, el riu Ladó); era una caçadora verge, com Àrtemis. Se n’expliquen dues històries. En la primera Leucip, fill del rei Enòmau de Pisa, a l’Èlida, se’n va enamorar, però com que veia que li era reticent, es va disfressar de noia per poder estar amb ella; de totes maneres, s’estava deixant créixer els cabells en honor del riu Alfeu. Es va canviar el nom pel d’Eno i va demanar a Dafne que la deixés anar a caçar amb ella. Dafne hi va accedir, però Apol•lo, que n’estava gelós, va fer que a les seves companyes els entressin moltes ganes de banyar-se, i com que Leucip, vestit de noia, va negar-s’hi, el déu les va induir a despullar-lo. Quan van descobrir el seu sexe el van matar per haver-les enganyat.
En la segona versió del mite de Dafne, la més difosa, Apol•lo tampoc no la va aconseguir. Apol•lo es va enamorar de Dafne perquè s’havia burlat d’Eros, el déu de l’amor. Apol•lo va comparar desfavorablement les armes raquítiques i la poca talla d’Eros amb el seu gran domini en l’art del tir amb arc, i Eros, per castigar-lo, va llançar dos dards amb l’arc des de dalt del Parnàs. La punta d’or d’un dels dards va encertar el cor d’Apol•lo i va fer que es desesperés per Dafne; l’altre, una fletxa esmussada, amb la punta de plom, va tocar Dafne i va fer que resultés insensible als amants.
Apol•lo va perseguir Dafne pels boscos fins que, als marges del riu del seu pare, el Peneos, va estar a punt atrapar-la. Dafne va suplicar ferventment al déu riu que la salvés, i tot d’una va arrelar allà mateix i es va convertir en un llorer, al qual va donar el nom (dafne). Apol•lo va haver de renunciar-hi, però com a déu de la música i del tir amb arc, va ordenar que des d’aleshores una garlanda de llorer hauria de decorar la seva lira, el seu el buirac, i el cap dels músics.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 111-112.

Lo Desengany, Nimfa Penea: Acte I, escena I, vers 43.
Dafne, Acte II, escena III, vers 1423.

Dionís (Bacus)

El déu del vi i de l’alliberament extàtic: la deïtat més gran del món grec antic (hel•lènic), al qual el seu culte, acompanyat d’un ric cerimonial, prometia la salvació. Era el més jove dels grans déus grecs –per a Homer és solament una deïtat menor-, i probablement provenia de Tràcia o Frígia. Normalment anava acompanyat pels silens i els sàtirs, els quals protegien la fertilitat. Originalment, com Demèter, potser era una gran divinitat del gra i l’agricultura en general. Els seus seguidors (generalment dones, les Mènedes o “frenètiques”) s’abandonaven a danses salvatges a la muntanya: es vestien amb pells de cérvol i portaven tirsos (Jursoi), bastons embolcallats amb raïms o branques d’heura, i coronats amb pinyes. Els grecs dels primers temps històrics ja coneixien l’origen estranger de l’esperit de Dionís, i en molts estats el govern aristocràtic rebutjava els seus ritus orgiàstics, que no eren grecs. Molts dels mites relacionats amb Dionís arrenquen del càstig que el déu infligia per aquest rebuig; poden reflectir el procés històric per mitjà del qual una fe estrangera, extàtica, es va arribar a imposar en la religió olímpica tradicional de la classe governant grega. Dionís era conegut com a Bromi, Leneu “déu dels cups”, Lieu “l’alliberador” i Dendrites “dels arbres”; també se l’identificava amb Iacos, un déu relacionat amb Demèter i els misteris d’Eleusis. Era patró dels grans festivals dramàtics atenesos, les Lenees i les Dionísies urbanes, principalment associats amb la comèdia i la tragèdia respectivament.
La història més difosa del naixement de Dionís l’associa amb Tebes. Es deia que Zeus, disfressat d’home, va seduir Sèmele, una filla de Cadme, el fundador de Tebes. Quan Hera es va assabentar que Sèmele estava embarassada, ella mateixa es va disfressar com Bèroe, la vella mainadera de Sèmele. Amb aquesta aparença va poder extreure de Sèmele el nom del seu amant, però quan va sentir que es tractava de Zeus, se’n va burlar i es va negar a creure-ho si Sèmele no podia convèncer Zeus de provar-ho apareixent-se-li en la seva forma autèntica. Així Sèmele el va temptar a garantir-li un favor, i quan Zeus li va oferir qualsevol cosa que desitgés, ella li va demanar que es mostrés en tota la seva glòria. Zeus ho va haver de complir, i Sèmele, socarrimada per la seva resplendor, es va marcir fins que va quedar en no res. Abans que ella expirés, Zeus va rescatar el fill diví que duia al ventre. Es va fer un tall a la cuixa, hi va ficar el nen i va cosir el tall. Al cap d’un parell de mesos, el va tornar a obrir i en va treure Dionís, el qual Hermes va portar a Ino, la germana de Sèmele, o a la nimfa Macris, la filla d’Aristeu, a Eubea.
A la versió tebana de la infantesa de Dionís, el déu va tenir molts problemes amb gent que no creia en la seva condició divina. Primer Ino, Agave i Autònoe, les germanes de Sèmele, es vannegar a creure en la seva paternitat divina, tot i queIno, quan Hermes li va portar el fill de Zeus, va accedir a criar-lo vestit de noia. Hera, sempre engelosida dels amors de Zeus, estava empipada amb Ino i el seu marit Atament per haver-lo acollit, i els va castigar fent-los perdre el seny. Però Dionís va quedar agraït a Ino i va intentar protegir-la d’Hera. Més tard, quan va tornar a Tebes, Ino i les seves germanes es van unir a les seves orgies. Quan Hera va provocar que Ino es llancés al mar amb el seu fill Melicertes, Posidó la va convertir en una deessa marina Leucòtea, en la forma d’una gavina.
En algún moment de la seva joventut, quan el perill d’Hera era especialment amenaçador, Zeus va transformar Dionís en un nen i el va entregar a les nimfes del mont Nisa (el qual s’ha localitzat en llocs diversos) perquè el criessin; es podia tractar de les Híades o nimfes de la pluja. Silè les va ajudar en la seva missió Dionísposteriorment va col•locar les nimfes al cel com un grup d’estrelles en forma de carràs de raïm.
També hi havia un altre mite més antic sobre el naixement de Dionís, incorporat posteriorment a la història tebana, pel qual Dionís hauria nascut dues vegades (aquest era un del seus epítets). En aquesta versió, es considerava que era fill de Zeus i Demèter –amb qui, com a deessa de la vegetació, tenia molt en comú-: el cel i la terra feien créixer les collites. En la tradició de la religió del misteri òrfic, però, Persèfone pren el lloc de la seva mare. Segons aquest relat, Zeus la va poseir amb aparença de serp, i el seu fill era conegut com Zagreu. Hera, engelosida, va convèncer els titans perquè destruïssin el nen. Malgrat la seva disfressa de nen, el van agafar, el van devorar, tot menys el seu cor, que Atena va rescatar. Zeus va donar a Sèmele el cor perquè se’l mengés, i, així, Dionís va ser concebut una altra vegada. (Alternativament, Demèter o Apol•lo van ajuntar les restes i el van tornar a fer viure).
Quan Dionís va ser adult, va anar a buscar la seva mare als Inferns perquè pogués rebre l’honor degut a l’Olimp. Capbussant-se al llac Lerna o la badia de Trezè, va arribar al regne d’Hades i se la va emportar, i li va posar el nom de Tione entre els déus immortals.
Dionís sovint era perseguit per aquells que es negaven a reconèixer la seva condició divina. Però finalment, després de moltes lluites, va aconseguir que el conjunt de Grècia el venerés. Mentre estava encara a càrrec de les nimfes de Nisa, Licurg, fill de Driant, rei dels edonis, va caçar les nimfes i va intentar matar-les amb el bastó que utilitzava per menar el bestiar. Dionís va fugir esporuguit i es va refugiar al mar amb Tetis, que el va protegir fins que els déus van deixar cec Licurg, i més tard li van causar una mort espantosa. A Tebes, la seva ciutat natal, Dionís va haver d’enfrontar-se amb el seu cosí Penteu, fill d’Agave, el qual havia heretat el tron de Cadme però que es negava a acceptar la condició divina de Dionís. Aquesta lluita és el tema de l’obra d’Eurípides les Bacants. Dionís va anar a Tebes amb una forma d’un jove molt atractiu, al capdavant d’un grup de Mènades lídies. Mitjançant els seus poders va encomanar a les dones de la ciutat i va fer que prenguessin els vessants del mont Citeró en frenesí bàquic. Penteu va empresonar el jove en un calavbós, però les seves cadenes van caure miraculosament i les portes de la presó es van obrir de bat a bat. Aleshores el jove estranger va començar a despertar l’interès del rei murmurant-li a cau d’orella els excessos que podia veure que es realitzaven a la muntanya si es disfressava de dona. El déu el va vestir d’aquesta manera i el va portar am ell pels carrers, burlant-se’n sense que l’altre ho notés. Penteu va espiar les bacants tebanes enfilat en un arbre. Les bacants el van veure i, com que estaven embogides, es van pensar que era un lleó. Conduïdes per la seva mare Agave i les seves ties, el van fer caure i el van esquarterar membre a membre. Més tard Agava va tornar en si i el va enterrar, desesperada. Dionís va enviar a l’exili Agave i els seus pares Cadme i Harmonia dels enqueleus. L’exili de Cadme pot reflectir una altra versió del mite del naixement de Dionís, ja que el poble de Bràsies, a Lacònia, declarava que Sèmele va parir el seu fill normalment, però a causa que ella deia que era fill de Zeus, Cadme, amb incredulitat, va tancar Sèmele i Dionís en un cofre, que va llançar al mar. El cofre va anar a parar a la platja de Bràsies; Sèmele era morta, però Dionís va ser rescatat i criat en una cova propera per la seva tia Ino, que hi havia anat a parar en els seus viatges.
A l’Himme Homèric a Dionís s’explica una altra història que relaciona Dionís amb el mar. Uns pirates tirrens es van trobar Dionís, disfressat d’home jove embriac de vi, en un promontori de l’illa de Quíos o d’Icària. Van decidir segrestar-lo per demanar-ne rescat, o per vendre’l com a esclau; el van fer pujar al vaixell i livan dir si volia anar amb ells fins a Naxos, l’illa que ell va dir que era casa seva. L’únic membre de la tripulació que es va negar a seguir el pla era el timoner Acetes, però les seves protestes van ser en va: quan va enfilar el timó cap a Naxos, els mariners li van dir que continués en una altre direcció. Però aleshores va començar el miracle. El vent va parar, el vaixell es va cobrir de sarments de vinya, els rems es van convertir en serps i el pal i les veles es va carregar de raïm, i entre els raïms es veia el cap del jove, i bésties salvatges apareixien i jugaven als seus peus. Els mariners es van tornar bojos i van saltar per la borda i es van convertir en dofins o peixos. Acetes estava terroritzat, però Dionís el va tranquil•litzar i li va indicar que prengués el rumb de Naxos. Va esdevenir un seguidor i sacerdot fidel del déu. (Segons una versió, Penteu el va empresonar a ell i no a Dionís).
A Naxos, Dionís va rescatar Ariadna –abandonada per Teseu- i la va convertir en la seva esposa. La seva corona de matrimoni va ser col•locada al cel com la constel•lació de Corona.
Es deia que hi havia uns quants estats grecs que eren tan reticents com Tebes a acceptar Dionís com a déu. A Orcòmenos, una altra ciutat beòcia, les filles del rei Mínias es van negar a acudir a les disbauxes i es van quedar a casa. Però el déu va fer que perdessin el seny, i per això una d’elles va esquarterar un dels seus fills; aleshores ell els va convertir en ratapinyades. A Argos les filles del rei Pretos també es van negar a unir-se a les Mènades. Les va fer tornar boges, i pasturaven per la muntanya creient-se que eren vaques i es menjaven els seus propis fills. Melamp els va guarir de la bogeria, però no pas abans que totes les altres dones argives haguessin agafat també la malaltia, a causa de la reticència del rei a concedir Melamp l’enorme recompensa que exigia –la tercera part del regne. Una altra tradició explica que Perseu va lluitar contra Dionís, i va matar moltes de les seves seguidores, les Hàlies o “dones del mar”. Però després es van reconciliar, i els argius van donar refugi a Ariadna, la dona de Dionís, que va ser enterrada a la ciutat.
A Atenes, a la regió de Pandíon, es creia que Dionís havia ensenyat el conreu de la vinya a un home humil, Icari, i a la seva filla Erígone. Quan Icari va donar vi als seus veïns, es van emborratxar i, creguts que els havien enverinat, el van matar. Erígone, que no estava al cas del que havia passat al seu pare, el va buscar pertot arreu amb el seu fidel gos Mera; quan va trobar el seu cos, es va penjar. Dionís va castigar els atenesos amb la bogeria, i moltes de les seves dones també es van penjar. Al capdavall els homes van esbrinar la causa d’aquesta desgràcia gràcies a l’oracle d’Apol•lo, i van instituir una festa en la qual es penjaven imatges dels arbres en honor d’Icari i Erígone. Ella i el seu gos van ser commemorats en les constel•lacions de Virgo i Proció (Ca Menor).
A Etòlia, Dionís va ser tan ben acollit que el rei Eneu li va oferir la seva pròpia esposa Altea, amb qui va tenir una filla, Deianira, la futura esposa d’Heràcles. Dionís va recompensar Eneu amb la seva protecció i l’art de conrear la vinya.
Dionís, com corresponia a un déu d’origen estranger, es creia que havia viatjat ben lluny de Grècia. Es deia que Hera li va fer perdre el seny, i que va vagarejar per terres orientals, Síria i Egipte, fins que, a Frígia, Cíbele o Rea el van purificar i el van guarir de la follia. Va adoptar la roba frígia i era acompanyat per Mènades lídies. Les seves seguidores portaven pells de cérvol, duien tirsos i s’alletaven amb cervatons, esquarteraven besties salvatges i se les menjaven, i segons es deia s’abandonaven a la promiscuïtat sexual. Quan el seu seguidor Silè es va perdre, el rei Midas de Frígia el va acollir tan esplèndidament que Dionís li va oferir qualsevol favor que desitgés. Ell va escollir que qualsevol cosa que toqués es transformés en or –un do que va resultar ser uns maledicció perquè l’or no es pot menjar ni beure.
A Egipte Dionís va fundar l’oracle d’Ammó. Un dia passejava pel desert àrid amb els seus seguidors quan va veure un be solitari. Quan es va posar a seguir l’animal, va desaparèixer, però al lloc on havia estat va sorgir una font d’aigua. El déu hi va situar l’oracle, i va col•locar el be al cel com la constel•lació Àries. Quan va anar al riu Eufrates, Dionís va construir un pont d’heura i fulles de parra trenades. Finalment va arribar al riu Ganges, a l’Índia; després d’imposar-s’hi el seu culte, va tornar a Grècia en un carro tirat per lleopards.
A la batalla entre els déus i els gegants, Dionís va matar Èurit amb els tirs; i els ases que conduïen els sàtirs van terroritzar els gegants amb els seus brams. Quan els déus van fugir a Egipte a causa del monstruós Tifó, Dionís es va transformar en una cabra. Finalment es va reconciliar amb Hera i fins i tot la va ajudar a escapar de la trampa parada per Hefest –una cadira que atrapava el qui hi seia- fent que el ferrer diví s’emborratxés. Segons una versió, va tenir un fill amb un adeessa, ja que es deia que Afrodita havia tingut d’ell Priap, el qual, com Dionís, era un déu de la fertilitat i la vegetació.
A l’obra d’Aristòfanes les Granotes Dionís és tractat com un personatge còmic. Els romans l’identificaven amb el pare Líber, un primitiu déu rústic italià.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 125-128.

Lo Desengany, Acte I, escena VII, vers 482.

Èdip

Rei de Tebes; fill de Laios i de la seva dona Iocasta (Epicasta a Homer). La versió homèrica de la història difereix de la tradició posterior utilitzada per Sòfocles en les tres obres sobre Tebes, Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona, per Èsquil a els Set contra Tebes, i per Eurípides a les Fenícies i altres obres que s’han perdut.
El rei Laios, mentre estava refugiat a la cort de Pèlops, a Pisa, va endur-se Crisip, el fill del seu hoste; molts creien que la maledicció sobre la casa de Laios va néixer en aquest acte. Quan va tornar a Tebes, Laios es va casar amb Iocasta, filla de Meneceu, un dels “homes sembrats”. Però poc després un oracle el va advertir que si mai Iocasta li donava un fill, aquest fill el mataria. Per això, quan Iocoasta li va donar un fill, va agafat l’infant, li va travessar els peus amb una estaca (potser per accelerar la seva mort, o perquè un cop mort la seva ànima no pogués caminar), i el va deixar abandonat al mont Citeró. Però el pastor tebà a qui va encarregar aquesta missió va desobeir les seves ordres, i en comptes de fer el que li havien dit va entregar el nen a un pastor corinti, el qual el va portar al seu rei, Pòlib, i aquest, que no tenia fills, va decidir adoptar el nen i el va anomenar Èdip.
Quan Èdip ja era gran, un dia, en un banquet, li van retreure en to de mofa que no era fill legítim de Pòlib, sinó un bastard. Per això va anar a Delfos a esbrinar la veritat i l’oracle li va fer saber que estava destinat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Els sacerdots, escandalitzats, el van fer fora de Delfos. Creient-se encara que el rei Pòlib i la reina Mèropa eren els seus pares, va decidir no tornar mai més a Corint i va tirar cap a la Beòcia. En una cruïlla es va trobar amb un estrany –el rei Laios, tot i que ell no ho sabia- que conduïa un carro; el conductor va ordenar a Èdip que s’apartés per deixar-lo passar en aquell estret camí. Èdip s’hi va negar, el cotxer va tirar endavant i la roda del carro va passar per sobre del peu d’Èdip. A més, en passar, el conductor del carro li va donar un cop amb el bastó; Èdip, enrabiat, va matar el conductor i la resta del grup, excepte un criat que va fugir corrent.
Èdip va prosseguir el viatge i va arribar a Tebes, on va trobar que la gent estava molt commocionada. Segons semblava el rei Laios feia poc que havia estat assassinat en el camí de Delfos, on anava a consultar l’oracle sobre l’Esfinx, un monstre perillós que estava devastant Tebes. L’Esfinx es menjava la gent que no sabia contestar el seu enigma: “¿Quin ésser camina amb quatre potes al matí, amb dues al migdia i amb tres a la nit, i és més dèbil just quan camina amb més potes?”. Ja havia devorat molts homes, un dels quals es deia que havia estat Hèmon, fill del regent Creont (bé que en altres versions de la història era més jove i va sobreviure perquè era casat amb Antígona; o bé es podria suposar que Creont va tenir dos fills amb el mateix nom). Ara que Laios era mort, Creont va oferir el tron, juntament amb la mà de la seva germana Iocasta, vídua del rei, a l’home que fos capaç, d’alliberar Tebes de la pesta. Èdip ho va aconseguir responent correctament que la resposta a l’enigma era “l’home”, el qual camina a quatre grapes de petit, i s’arrepenja en un bastó quan és vell. D’aquesta manera va fer que l’oracle es complís de cap a cap, ja que, després d’haver mort sense voler el seu pare Laios, ara es casava amb la seva mare Iocasta.
En la versió d’Homer, Iocasta, que s’havia casat amb el seu fill sense saber-ho, es va adonar ràpidament del seu pecat i es va penjar, mentre que Èdip, a pesar del seu dolor per aquests dos delictes inconscients, va continuar governant Tebes molts anys. El periegeta Pausànias conclou que hi va haver una altra dona, que ell anomenava Eurigània, filla d’Hiperfas, que li va donar els seus fills; de les seves filles Homer no en sap res. Tampoc no sap res del seu exili, i diu que va morir en combat.
La versió adoptada per Sòfocles és força diferent. Èdip i Iocasta, ajudats pel germà de Iocasta, Creont, van governar a Tebes feliçment durant uns quans anys, i van tenir dos fills, Polinices i Etèocles, i dues filles, Antígona i Ismene. Aleshores Tebes va ser devastada un altre cop per una plaga, i tot el país va esdevenir estèril, de manera que tots els naixements van cessar. Creont va anar a Delfos a demanar què havia de fer, i la resposta va ser que havia de desemmascarar les assassins de Laios. El profeta Tirèsias va interpretar l’oracle i va fer que Èdip s’enfadés de valent quan li va dir que ell era el culpable. En aquells moments va morir el rei Pòlib de Corint, i els corintis, creient que Èdip era el seu hereu, li van enviar un missatge demanant-li que fos el seu rei. Èdip va dir al missatger que no podia, ja que tenia por d’estar a prop de la seva mare Mèrope, l’esposa de Pòlib. El missatger –el pastor corinti que feia molt de temps havia entregat l’infant Èdip a Pòlib- va assegurar a Èdip que no era fill de Mèrope. Èdip, per completar la informació rebuda, va disposar que es mirés de trobar el pastor tebà que l’havia rebut de Laios, i malgrat les reticències de l’home, finalment va aconseguir arrencar-li l’espantosa veritat sobre la seva vida. Iocasta es va penjar, i Èdip es va buidar els ulls amb el seu fermall. Creont va assumir la regència i va desterrar Èdip, tal com havia manat l’oracle dèlfic.
El període de temps que va passar abans que anés a l’exili varia considerablement segons les fonts. Una versió afirmava que Èdip va passar molts anys a Tebes, mentre els seus fills arribaven a l’edat adulta i el germà de Iocasta, Creont, actuava de regent. Durant aquest període es va barallar violentament amb Etèocles i Polinices, els quals va maleir solemnement perquè li havien servit un àpat en la plata reial de Laios, que Èdip considerava que estava maleïda; en una altra ocasió, quan ells li van donar la segona millor ració de carn, Èdip va considerar que la peça no era l’adequada per a un rei, i va suplicar que un dia es matessin un a l’altre. Finalment Creont els va expulsar –potser en el temps de Etèocles va esdevenir rei de Tebes- i Èdip va sortir de la ciutat, acompanyat per la seva filla gran Antígona, que estava promesa amb Hèmon, fill de Creont. Tanmateix, a Èdip a Colonos, Sofòcles fa que Èdip acusi Polinices d’haver-lo expulsat de Tebes.
Les malediccions que Èdip havia pronunciat contra els seus fills van tenir efecte poc després, ja que tots dos van reclamar el tron de Tebes, i l’acord de fer torns per repartir-se el poder en anys alterns es va estroncar quan Etèocles, després de l’any que li pertocava en el càrrec es va negar a cedir el tron. En conseqüència el rei Adrast d’Argos, pare de la dona de Polinicies, va portar una força a Tebes per restaurar el seu gendre i va atacar la ciutat per totes les set portes. Abans d’aquest atac, però, Polinices va anar a Colonos, prop d’Atenes, on Èdip havia trobat refugi, i va suplicar-li la seva benedicció – ja que un oracle havia vaticinat l’èxit pel al bàndol al qual Èdip donés suport; però en lloc d’això va rebre un maledicció. A causa del mateix oracle Creont, que donava suport a Etèrocles, va intentar segrestar Èdip a Colonos, perquè volia enterrar el seu cos a Tebes, atès que això, deia la profecia, salvaria la ciutat. Però va ser expulsat per les tropes ateneses de Teseu. En senyal d’agraïment, Èdip va assegurar a Teseu que la presencia del seu cos garantiria la seguretat d’Atenes contra qualsevol atac futur per part de Tebes. Èdip va morir a Colonos, i va deixar la seva benedicció a l’Àtica, la terra que li havia donat l’últim refugi. Només Tebes sabia l’emplaçament de la seva tomba. Una altra versió, que concordava amb la història homèrica d’ Èdip, afirmava que els tebans, després de celebrar uns magnífics jocs en honor al rei mort, el van enterrar fora de la ciutat, a Ceos, però una plaga va afectar el lloc i per això es va traslladar els seus ossos a Etoneu, de nit i en secret. Els etonians, gens contens amb aquella solució, van consultar l’oracle dèlfic; però aquest va manar que deixessin la tomba tranquil·la, perquè Èdip era ara convidat de Demèter, en el bosquet de la qual vivia.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 132-134.

Lo Desengany, Acte I, escena VIII, vers 734.

Estèropes

Nom que recorda la paraula grega "llampec", és un dels ciclops.

Lo Desengany, Acte I, escena VI, versos 351 i 368; Acte II, escena I, versos 1151 i 1155.

Fama

Explica Virgili que Fama, "veu pública", fou engendrada per la Terra després de Ceo i Encèlad. Està dotada de nombrosos ulls i boques, i viatja amb gran rapidesa. Ovidi adopta aquest retrat de Fama y el recarrega encara més. Imagina que aquesta divinitat habita al centre del món, als confins de la Terra i el Mar, i que la seva morada és un palau sonor, amb mil obertures per les que penetren totes les veus, incloses les més lleus. Aquest palau, enterament de bronze, està sempre obert, i retorna, amplificades, les paraules que arriben fins a ell. Fama viu envoltada de la Credulitat, l'Error, la Falsa Alegria, el Terror, la Sedició i els Falsos Rumors, i, des del seu voltant, vigila el món sencer.
Aquesta creació, imitació dels gegants i altres èssers monstruosos de la primera generació divina, constitueix, més que un veritable mite, una al·legoria transparent i tardana.
Extret i traduït de: Pierre Grimal, Diccionario de mitologia griega y romana. Paidós 1981, pàg. 192.

Lo Desengany, Lletra que... vers 8; Acte I, escena III, vers 189; Acte II, escena II, versos 1310 i 1419; escena V, vers 1683.

Flora

Flora és la potència vegetativa quefa crèixer els arbres; presideix "tot allò que floreix". La legenda pretèn que ha estat introduida a Roma (com passa amb Fides) per Titus Taci, amb altres divinitats sabines. Les honoraven les poblacions itàliques, tant les no llatines com les llatines. Algunes poblacions sabines li havien consagrat un mes, el corresponent a abril del calendari romà.
Amb el nom de Flora Ovidi ha relacionat un mite helènic, suposant que Flora, en realitat, era una nimfa grega anomenada Cloris. Vagant pels camps, un dia de primavera la veu Cèfir, el déu del vent, s'enamora d'ella i la rapta, encara que després va celebrar convenientment el matrimoni. En recompensa, i pel l'amor que l'inspirava, li va concedir el do de regnar sobre les flors, no només les dels jardins, sinó també les dels camps de cultiu. La mel és considerada com un dels regals que va fer als homes, així com les llavors de les innumerables varietats de flors. En explicar aquesta llegenda, que potser invenció seva, Ovidi es refereix explícitament al rapte d'Oritia per Bòreas. Sense dubte aquest és un episodi singular: Flora es trobaria en l'origen del naixement de Mart. Juno, enutjada per la forma com va nèixer Minerva, sortida espontàniament del cap de Júpiter, va voler concebre un fill sense el concurs de l'element masculí i es va adreçar a Flora, la qual li va lliurar una flor, el contacte de la qual bastava per a fecundar una dona. D'aquesta manera, sense el comerç amb Júpiter, va donar a llum al déu que tenia com a nom el del primer mes de primavera.
Flora tenia en Roma un sacerdot particular, un dels dotze flamines menors que es consideraven instituïts per Numa. En el seu honor es celebraven les Floraida, assenyalades pels jocs en què intervenien les cortesanes.

Extret i traduït de: Pierre Grimal, Diccionario de mitologia griega y romana. Paidós 1981, pp. 204-205.

Lo Desengany, Acte II, escena I, vers 1166; escena II, versos 1359, 1487 i 1490.

Fortuna

Fortuna va gaudir de major voga que Fors [principi masculí de la casualitat], la religió romana d'època clàssica. En realitat, s'identifica amb la Tirque grega. Es repressentava amb el corn de l'abundància, amb un timó -posat que dirigeix el rumb de la vida humana-, ara asseguda, ara d'empeus, quasi sempre cega. La introdcucció al seu culte s'atribueix a Servi Tuli, el rei que va ser més que cap altre, el favorit de la fortuna. S'explica que fins i tot l'havia estimat, malgrat ser un mortal, i que acostumava a entrar a casa seva per una finestreta. Al temple de la deessa hi havia una estàtua de Servi.
La deessa Fortuna era invocada amb molts noms diferents: Redux (per a imperar el retorn d'un viatge), Publica, Huiusce Diei (la Fortuna articular del dia present), etc. Sota l'imperi, cada emperador va tenir la seva Fortuna. Poc a poc, sota la influència helènica, la Fortuna es va assimilar a altres divinitats, particularment a Isis.

Extret i traduït de: Pierre Grimal, Diccionario de mitologia griega y romana. Paidós 1981, pàg. 207.

Lo Desengany, Acte I, escena VII, vers 403; escena IX, vers 878; Acte II, escena VIII, versos 1885 i 1898.

Fúries

Les Fúries (grec: Erínies), esperits femenins de la justícia i la venjança, personificaven una concepció ancestral de la venjança. Generalment es deia que havien nascut de la sang d’Úranos que havia caigut damunt Gea, la Terra, quan Cronos el va castrar ; així doncs, eren deïtats ctòniques (de la terra). Segons una variant de la llegenda, van néixer de Nix (Nit). Normalment el nombre quedava indeterminat, bé que Virgili, probablement a partir d’una font alexandrina, en reconeixia tres, Al•lecto, Megera i Tisífone (respectivament “incessant”, “a contracor” i “assassinat venjador”). En un sentit ampli, les Fúries defensaven que les coses ocorreguessin segons l’ordre establert. A la Ilíada, per exemple, van silenciar el cavall Xantos; i el filòsof Heraclit va declarar que, si el Sol decidís canviar el seu curs, les Fúries li ho impedirien. Però la majoria entenia que eren perseguidores dels homes i les dones que transgredien les lleis “naturals”, amb especial referència a aquells que trencaven els lligams de parentiu cometent parricidi, matant un germà o assassinant un membre del mateix clan. En èpoques antigues es creia que éssers humans no tenien la possibilitat, ni tan sols el dret, de castigar aquests crims horribles, i es deixava a les Fúries de l’home mort que perseguissin el qui havia perpetrat el crim i que li infligissin la pena merescuda. La concepció de Nèmesis era similar, i de fet la seva funció s’encavalcava amb la de les Fúries; Nèmesis també s’encarregava que la venjança s’imposés finalment.
A les Eumènides d’Èsquil, la tercera obra de l’Orestea, la trilogia sobre la mort d’Agamèmnon i la venjança dels seus fills, les Fúries turmenten Orestes, que ha assassinat la seva mare Clitemnestra per venjar la mort del seu pare Agamèmnon, mort a mans de Clitemnestra. En aquesta tragèdia, que es deia va causar una por terrible al públic en la primera representació, les Fúries eren membres del cor. A partir de les representacions artístiques es pot suposar que hi apareixien portant fuets i torxes, i potser tenien seprs cargolades al voltant del cos. Només l’acte que havia comès Orestes interessava les Fúries, no que fos més o menys just, o que es pogués tenir en compte cap circumstància atenuant. Fins i tot Apol•lo es va haver d’enfrontar amb la seva venjança implacable, ja que ell mateix havia sancionat que Orestes assassinés Clitemnestra i li havia donat protecció a Delfos, el seu santuari més sagrat. Però Èsquil diu que les Fúries el van perseguir fins i tot allí, i que no el deixaven marxar fins que els mateixos déus no el convencessin que acceptés el veredicte de l’antic tribunal atenès de l’Areòpag. Atena, com a patrona de la ciutat, hi va intervenir per tal de desempatar la votació, donant així l’absolució a Orestes, però només amb la condició que anés a buscar una imatge sagrada al país dels taures; les Fúries, amb la denominació eufemística de les Eumènides (“les amables”) o Deesses Venerables, van ser acollides a Atenes.
Les Fúries també van turmentar Alcmeó, que també havia matat la seva mare. Com Orestes, havia rebut la sanció d’Apol•lo per poder venjar el seu pare, però va ser perseguit per les Fúries per tot Grècia fins que va trobar refugi en una nova terra que no existia en el moment de la mort de la seva mare –amb la qual cosa escapava al poder de les seves perseguidores.
L’efecte de les Fúries sobre les seves víctimes era la follia; d’aquí ve el nom llatí (de furor). Fos quin fos el significat del nom Erínies –ja que la seva etimologia no és gaire clara-, els grecs recelaven d’utilitzar el terme obertament, i era per evitar el mal averany que els atenesos preferien recórrer als eufemismes esmenats més amunt. A l’Arcadia hi havia un lloc amb dos santuaris de les Erínies. En un d’aquests, eren conegudes com a Manies (xMaviai, “enviadores de follia”); aquest era el lloc on, amb la roba negra, havien abordat per primer cop Orestes. A prop, segons la periegeta Pausànias, hi havia un altre santuari on eren associades amb les Gràcies (Càrites, “esperits del perdó”); va ser aquí que més tard van beneir Orestes, amb roba blanca, després de la seva recuperació. Oretes va fer un sacrifici d’expiació a les Manies i una ofrena d’acció de gràcies a les Càrites.
Es creia que les Fúries residien al Tàrtar, els Inferns grecs, on, quan no sortien a la terra per castigar els pecadors vius, aplicaven tortures perpètues als condemnats eternament. Aquesta visió del lloc on habitaven s’avé amb les llegendes que deien que eren filles de la Terra o la Nit, però segons una llegenda alternativa, en realitat van sorgir de la unió d’Hades, déu del Tàrtar, i Persèfone, i per això, com aquests, tenien una natura doble, benigna i maligna.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 171-172.

Lo Desengany, Acte I, escena VIII, versos 580 i 813; Acte II, escena V, vers 1754; escena VIII, vers 1893.

Gea

La Terra, també anomenada Tel•lus. Segons la Teogonia d’Hesíode, aquesta deessa va ser la primera criatura que va néixer del Caos primitiu, juntament amb el Tàrtar (els Inferns), Nix (la Nit), Éreb (les Tenebres) i Eros, l’esperit de l’amor generatiu. De Gea van sortir Úranos (Cel), Pontos (Mar) i les Muntanyes. Úranos es va acoblar amb la seva mare i va concebre els titans i les titànides, entre els quals hi havia Cronos i Rea, pares de Zeus, i els seus cinc germans; i Ocèan i Tetis, deïtats del riu Ocèan, el gran riu que circumdava la terra. Úranos i Gea també van concebre els tres ciclops originals, Brontes, Estèropes i Arges, i els gegants de cent braços, Cotos, Briareu i Gies. Mentrestant, Nix i Èreb es van unir i van engendrar Hèmera (Dia) i Èter (l’Atmosfera).
Úranos detestava els monstruosos ciclops i els gegants de cent braços i es va negar a deixar-los veure la llum, empenyent-los cap endins un altre cop, cap a l’úter de la seva mare, de manera que el cos de Gea va patir molt de dolor. Enfurismada per la tirania del seu cònjuge, va donar al seu fill Cronos una falç de pedra i va ordenar-li que castrés el seu pare quan tornés a acoblar-se amb ella. Cronos ho va fer així, i va llançar els genitals amputats al mar. De les gotes de sang que van caure a terra van néixer les Erínies (Fúries), els gegants (diferents dels gegants de cent braços), i les Mèlies (nimfes dels freixes). Els genitals, però, van quedar flotant al mar i van anar a parar a Pafos, a Xipre –o a l’illa de Citera, prop de Lacònia- on l’escuma (afroV) que hi havia quedat agafada es va transformar en la deessa de l’amor, Afrodita.
Però Cronos va ser tan tirà amb la seva família com el seu pare Úranos ho havia estat abans, ja que va llançar al Tàrtar els seus germans els ciclops i els gegants de cent braços i es va menjar els fills que havia tingut amb Rea així que ella els anava parint. El motiu era que Gea i Úranos l’havien advertit que un dels seus fills l’enderrocaria. Però Gea va ajudar Rea a salvar l’últim dels seus fills, Zeus. Quan Cronos estava a punt d’engolir el nen, Gea li va oferir una gran pedra que ell es va empassar en comptes del nen, i aleshores ella va amagar el nadó en una cova de Creta, on es va criar.
Quan Zeus va ser adult, es va preparar per atacar el seu pare Cronos i els titans que li donaven suport. A més, Rea, o Metis, va donar a Cronos un emètic perquè vomités els altres fills, els déus Posidó i Hades i les deesses Demèter, Hestia i Hera. Zeus va alliberar els ciclops i els gegants de cent braços captius al Tàrtar, i els va armar amb llamps. Els dos bàndols es van lliurar a una guerra que va durar deu anys. Al capdavall Zeus va sortir-ne vencedor i va empresonar els titans hostils, inclòs el seu pare, a les profunditats del Tàrtar. Però això va ofendre Gea, la qual considerava que el fet que hagués empresonat els titans era un acte despòtic. De la unió amb Tàrtar Gea va concebre el monstre Tifó perquè fos el gran enèmic de Zeus, i també va incitar els gegants (no pas els de cent braços), manats per Eurimedont, Alcineu i Porfiri, perquè es rebel•lessin contra Zeus: la guerra va ser coneguda com a Gigantomàquia. Gea va parir una planta el suc de qual faria que els gegants fossin immortals i invencibles en la batalla, però Zeus, fent que les tenebres regnessin pertot, va trobar ell mateix la planta i la arrencar. Aleshores, amb molta dificultat, ajudat pels déus i les deesses amics, va aconseguir derrotar els enèmics, i els va tancar a la terra, de la qual provenien.
Però Gea també va realitzar un servei per a Zeus. Quan es va casar amb la seva primera dona, Metis, el va avisar que un fill de la unió el reemplaçaria com a senyor dels déus: consegüentment Zeus es va empassar Metis i més tard va parir Atena pel cap. Gea també va assistir al casament de Zeus i Hera, i va donar a Hera les pomes d’or que guardaven les Hespèrides.
Gea estava estretament relacionada amb els oracles i la profecia. Segons una llegenda, va ser ella qui va fundar el santuari oracular de Delfos, originàriament devot al seu culte. Gea el va traspassar a Temis; però Temis va cedir els seus drets a la titània Febe, que al seu torn va donar l’oracle a Apol•lo. La serp Pitó pertanyia a Gea, i quan Apol•lo la va matar, la va haver de compensar per l’assassinat establint els Jocs Pítics i utilitzant la sacerdotessa Pítia perquè supervisés l’oracle. Gea supervisava els juraments, molts dels quals es feien en el seu nom; castigava aquells que els trencaven i enviava les Erínies (Fúries) perquè els vengessin.
Gea es va unir amb el seu fill Pontos, i va donar a llum unes quantes deïtats marines, Nereu (pare de les Nereides, entre les quals hi havia Tetis), Taumant, Forcis, Ceto i Euríbia. També va parir molts altres fills, alguns dels quals eren monstres: Equidna per la unió amb Tàrtar, Erictoni de la llavor d’Hefest, i (segons algunes versions) Triptòlem per Ocèan. Gea va crear l’escorpí que va atacar el gegant caçador Orió, quan aquest va amenaçar de destruir totes les bèsties salvatges de la terra, i el va matar d’una picada. El culte a Gea era escampat per tot Grècia (tot i que el seu marit Úranos no n’hi tenia).

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 174-175.

Gòrgones

Tres criatures femenines d’aspecte esfereïdor, filles de Forcis i Ceto, tots dos habitants del mar. Es deien Esteno (“força”), Euríale (“bon salt”) i Medusa (“la que mana”, “reina”). Vivien a l’extrem oest, a la riba de l’Océan. Les seves germanes eren les Graies i, segons algunes versions, Equidna. Llevat de Medusa, que va ser morta per Perseu, eren immortals. Posidó era l’amant de Medusa i l’havia posseït en un temple consagrat a Atena; ella n’estava embarassada quan Perseu la va matar. De les gotes de sang o del cos decapitat van néixer Crisàor i Pegas. (El mitòleg Apol•lodor hi afegia que Asclepi es va apoderar de la sang de Medusa, i, com que aquest era el déu de la medicina, la utilitzava amb els seus pacients. Una vena produïa sang que tenia el poder de fer reviure cossos morts, però la sang que sortia de l’altre era letal.)
Les tradicions divergeixen sobre l’aparença de les Gòrgones. D’una banda, de vegades són considerades molt belles; es deia que Atena va donar a Perseu el poder de matar Medusa perquè aquesta havia presumit de superar la deessa en bellesa. L’art antic, d’altra banda, les representa amb rostres arrodonits espantosos, cabells de serps, nas camús, ullals de senglar, somriures terribles, barba, llengües penjants, ulls fixos, mans de llautó i caminar garrell, i de vegades amb els quarters posteriors d’euga. Es deia que la sola visió d’aquestes criatures, o almenys de Medusa, convertia les persones en pedra.
Quan Perseu va matar Medusa, va donar-ne el cap a Atena, la qual el va col•locar al centre del plastró de l’armadura (l’ègida). Però a Atenes hi havia la creença que la deessa va enterrar el cap sota la plaça del mercat de la ciutat, i que va donar un floc dels seus cabells a la ciutat de Tègea per protegir-la en la guerra. L’ànima de Medusa, com les dels altres mortals, va anar al regne d’Hades, on terroritzava les ombres dels morts.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 178-179.

Lo Desengany, Medusa: Acte II, escena V, vers 1752.

Hades (Plutó)

(AidhV, probablement al principi era un epítet que significava “l’Invisible”) Déu dels morts i rei d’un regne subterrani, els Inferns, en el qual eren confinades les ombres dels éssers humans, com també certes criatures mitològiques, com ara els titans. El nom de Hades es refereix en realitat al rei i no al lloc; l’atribució incorrecta al lloc sorgeix a partir de l’ús el•líptic que els grecs feien del cas genitiu (Aidou) per referir-se al concepte ‘casa d’Hades’. Hades era fill de Cronos i Rea, i per tant germà de Zeus, Posidó, Hera, Hestia i Demèter, la filla de la qual era Persèfone, consort d’Hades i Reina dels morts. El nom era considerat funest o s’hi recorria tan poc com es podia. Sovint s’hi referien amb noms eufemístics com ara Ploutwn (Plutó, ‘el ric’, traduït al llatí per Dis, abreviació de dives, ‘ric’), un apel•latiu que fa referència a la seva naturalesa com a divinitat ctònica (de la terra). Com Persèfone i Demèter, es pensava que era responsable que els cereals cresquessin i produïssin riquesa. Els grecs també l’anomenaven Eubuleu, ‘bon conseller’, Climen, ‘cèlebre’, Polidègmon ‘l’hospitalari’, Pilartes, ‘balda de la porta’, i Estígeros, ‘odiós’; va ser conegut com a Zeus Catactoni, ‘Zeus dels Inferns’, una denominació que demostra el seu domini absolut sobre el seu reialme. Els romans de vegades l’anomenaven Orc (llatí: Orcus, un nom d’origen incert.
Tot i que els grecs i els romans concebien Hades com una deïtat freda i inflexible, que aplicava implacablement les normes del seu regne a tothom sense discriminació, mai no el van considerar com a diabòlic, satànic ni malvat. La seva ‘casa’, per tant, eren ‘els Inferns’ només en el sentit etimològic del terme, és a dir, el lloc on sojornaven els morts; els Inferns, però, sí que eren una presó, i Hades el carceller (sovint se’l representava portant una clau). Els morts eren considerats com a simples ombres del que havien estat quan vivien, i no tenien sang ni consciència; habitaven als Inferns per sempre sense possibilitat d’escapar-se’n, i generalment hi prosseguien les activitats de la vida anterior de manera rutinària i mecànica. El lloc on habitaven (anomenat ‘Pla d’Asfòdel’) era avorrit i no oferia cap varietat ni cap possibilitat de relació social. En entrar als Inferns escortades per Hades, el vell barquer Caront portava les ànimes que podien pagar el preu d’una petita moneda (un oboloV, ‘òbol’) a l’altra banda de l’Estix; l’horrible guardià Cèrber evitava que mai no poguessin tornar. Quan arribaven a l’altra riba s’havien de trobar amb els jutges infernals, Minos, Radamantis i Èac. . Però el resultat dels seus judicis –que en gran part semblaven una prolongació buida de la seva funció a la terra– generalment tenia poca importància, ja que la immensa majoria dels morts es quedaven per sempre al Pla d’Asfòdel. En una versió, s’admetia que un grup reduït, per raó de mèrits molt especials, anés a les ‘Illes dels Benaventurats’ o Elisi. Ni tan sols Aquil•leu, segons Homer, no va ser escollit per rebre aquest favor. Quan Odisseu va arribar a la residència dels Morts per consultar l’ombra de Tirèsias, també es va trobar l’ombra d’Aquil•leu, que va declarar que s’estimava més ser un esclau a la casa d’un home sense propietats a la terra que ser un rei entre els morts. Fins i tot es creia que Hèracles, que va ser acollit a l?olimp com a déu immortal, també era present als Inferns en forma de fantasma. La residència dels Morts, a més de ser concebuda com un lloc subterrani, també era associada amb l’Oest. Quan Odisseu va salpar cap al bosquet de Persèfone, va arribar a una costa sense sol als límits del món, on corria el riu d’Ocèan, i els rius infernals desguassaven a les seves aigües. Quan se’l concebia com un lloc subterrani, es creia que el regne d’Hades tenia entrades en una caverna al Tènar, prop d’Esparta, al llac Alcioni, a Lerna, i al llac Avern, a la Campània. Al fons dels Inferns hi havia el Tàrtar, un lloc de tenebres on eres castigats els malvats. Però només se’n mencionen uns quants dels que hi suportaven les seves tortures. Entre aquests hi ha Tàntal, Sísif, Tici, Ixíon, les Danaides i, en particular, els titans, que eren custodiats pels gegants de cent braços. Molt pocs mortals van poder escapar; Hèracles, que va anar a buscar Cèrber; Orfeu, per a qui Persèfone, en un gest de gràcia molt especial, va deixar anar Eurídice; Odisseu, que hi va anar per fer una consulta a Tirèsias, i Eneas, al qual va guiar la Sibil•la de Cumes, per la via del llac Avern, per tal que pogués parlar amb l’ombra del seu pare Anquises. Teseu i Pirítous també hi van anar, amb l’esperança d’endur-se’n Persèfone; Hades els va empresonar a les cadires de l’Oblit, que els aferraven tan fort que no podien sortir-ne, però alguns escriptors atenesos deien que més tard Teseu va ser alliberat per Hèracles. De fet, Hades intervé en ben pocs mites. El mite del rapte de Persèfone és l’únic important. A més, era molt poc venerat pels grecs, que creien que la seva jurisdicció era restringida als morts i que per tant no tenia interès per als vius. Així, quan a l’origen va repartir l’Univers, es considerava que se li havien assignat els Inferns com a residència eterna; Zeus va rebre el cel i Posidó el mar (la terra i l’Olimp suposadament eren territori comú): Hades, com Posidó, té relació amb els cavalls; quan va raptar Persèfone el seu carro era tirat per corsels de color blau fosc. També tenia ramats, que pasturaven a l’illa mítica occidental d’Eritea. El seu pastor era Menetes, que va presenciar com Hèracles robava el bestiar de Geríon.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 181-182.

Lo Desengany, Acte I, escena I, vers 7; escena VIII, vers 616; Acte II, escena IV, vers 1582.

Hermes

(llatí Mercurius)
Fill de Zeus i de Maia, filla d’Atlant. Era el missatger de Zeus, el guia de les ombres a la mansió d’Hades, protector dels viatgers, portador de la sort i deïtat patrona dels lladres i els mercaders. En l’art era representat com un home jove portant un barret d’ales amples i sandàlies alades i amb el bastó d’herald, el caduceu (caduceus), coronat amb dues serps que representaven les serps que una vegada es van enroscar al bastó després que Hermes les hagués trobat barallant-se i es va interposar entre elles. Com a déu dels viatgers, es creia, que havia netejat de pedres els camins i, com que també era un déu de la fertilitat, eren guarnits amb fal•lus. Els primers hermes eren simplement munts de pedres al voltant d’un pilar. Més tard consistien en una mena de capitell que coronava una columna quadrada adornada amb un fal•lus, i hi havia hermes d’aquest tipus més elaborats en carrers de ciutat, patis i gimnasos. Hermes era popular entre els atletes, i en els antics estadis es podien veure normalment estàtues que el representaven com un jove atlètic (ejhboV).
Hermes va néixer a Arcàdia, on sempre va ser popular. La història del seu naixement s’explica en l’Himne homèric a Hermes. Zeus solia visitar la nimfa Maia, filla d’Atlant i Plèione, en una cova del mont Cil•lene, mentre Hera dormia. Finalment va tenir el fill Hermes. El nen va néixer a l’alba, però era extremadament precoç, ja que a la tarda ja era prou gran per sortir caminant de la cova. Es va trobar una tortuga, que va matar i va convertir en la primera lira que mai s’hagués construït: la va acoblar a una estructura i set cordes, de budells d’ovella o de budells de les vaques que a continuació va robar. Efectivament, a la nit del mateix dia va anar a Pièria, Macedònia, i va robar cinquanta vaques del ramat d’Apol•lo (que era fora, festejant Himeneu, fill de Magnes). Després les va arrossegar estirant-les per la cua fins a Pilos al Peloponnès, prop del riu Alfeu. De camí, es va lligar unes branques als peus per dissimular les seves petjades. Després va sacrificar un parell de vaques als dotze déus olímpics, però ell no en va menjar gens de carn. Va cremar les peülles i els caps per destruir les proves de la seva acció, i va amagar els animals, alhora que llançava al riu les sandàlies fetes amb branques. Va tornar a la cova de Maia, on va gatejar innocentment cap a dins del bressol.
Apol•lo de seguida es va posar a buscar el ramat (segons l’Himne homèric a Apol•lo, Batos el va posar sobre la pista, i mes tard Hermes el va convertir en pedra per haver-lo fet) i es va quedar sorprès de trobar Hermes dormint com un bebè al seu llitet. El nen va dir que no sabia res del robatori, i fins i tot va afirmar que no sabia què volia dir la paraula ‘vaca’. Apol•lo va registrar la cova però no va trobar res, i va convocar Hermes al tribunal de Zeus. Hermes va ordir l’enginyós relat de la seva innocència, però mentre Apol•lo estava girat d’esquena, li va pispar el buirac i l’arc. Zeus es va adonar de les mentides i li va dir que tornés el bestiar. Però quan Hermes va portar Apol•lo a l’amagatall, va agafar la lira i va tocar amb una destresa tan gran que Apol•lo es va quedar encantat i va voler quedar-se l’instrument. Hermes li va proposar un tracte: que Apol•lo, a canvi de la lira, havia de consentir a passar per alt el robatori de les vaques: Apol•lo hi va estar d’acord. Quan Hermes li va tornar l’arc i el buirac, Apol•lo ho va trobar molt divertit i es va convertir en un bon amic seu; el va fer protector dels pastors, li va concedir l’autoritat sobre l’endevinació mitjançant pedretes i li va entregar el seu bastó, el caduceu (grec: khrukeiov; llatí caduceus), en reconeixement dels seus poders. En l’art sovint es representava Hermes portant un moltó a les espatlles, i era conegut amb el títol vomioV, ‘el pastor’.
Naturalment, per a Hermes era important reconciliar-se amb Hera, atès que tenia fama de tractar molt malament els fills que Zeus havia tingut amb altres dones. I així, amb el seu coneixement o sense, Hermes es va tornar a posar els bolquers –alguns deien que es va vestir com Ares, el fill mateix d’Hera-, va seure a la falda de la deessa, i aquesta el va alletar. D’aquesta manera Hera va esdevenir la seva madrastra, i l’havia de tractar, doncs, com si fos fill seu.
Les gestes d’Hermes com a missatger de Zeus i els déus són múltiples. Va salvar Dionís, quan era petit, de la còlera d’Hera. Per ajudar Zeus en la seva aventura amb Io, va haver d’assegurar-se que ella es pogués escapar del vigilant Argos, el de molts ulls, a qui va matar –es creia que aquesta era la raó del seu altre nom, ArgeijovthV. Quan els Aliodes van capturar Ares i el van tancar dins d’una gerra, va ser Hermes qui el va rescatar. També va acompanyar Zeus en els seus viatges per la terra, en què van visitar Licàon, i Filèmon i Baucis. Hermes va organitzar el concurs de bellesa entre Hera, Atena i Afrodita, decidit pel judici de Paris. Va escortar Príam a la tenda d’Aquil•leu per recuperar el cadàver d’Hèctor. I va ajudar Odisseu a vèncer els enganys de Circe i Calipso.
Hermes va tenir unes quantes aventures amoroses. Entre les deesses el seu amor principal va ser Afrodita, amb la qual va tenir Hermafrodit i Priap. De primer ella no en volia saber res. Però Zeus se’n va compadir i va enviar la seva àguila perquè trobés una de les sandàlies daurades de la deessa, mentre es banyava al riu Aqueloos. Hermes li va oferir la sandàlia a canvi dels seus favors i Afrodita hi va accedir.
Hermes va ser el pare de Pan per una nimfa, o per una filla de Dríops anomenada Penèlope. Dafnis era un altre dels seus fills. També es va enamorar d’unes quantes dones mortals, entre les quals hi havia Herse filla de Cècrops. Com que la germana d’aquesta, Aglauros, va impedir el pas d’Hermes al dormitori d’Herse, el déu va convertir Aglauros en pedra. Herse li va donar Cèfal. També va estimar Apemòsine, la qual corria tan de pressa que no la podia atrapar; va aconseguir capturar-la, però, estenent unes quantes pells a terra fent que rellisqués. Però quan el seu germà Altèmenes es va assabentar que estava embarassada, la va matar a cops de peu.
Hermes va realitzar el seu servei més gran a Zeus després que Titó li hagués tallat els tendons i els hagués amagat en una cova a Cilícia, amb la qual cosa el va deixar completament incapacitat. Hermes va agafar Ègipan per trobar els tendons i arrabassar-los a la serp Delfine, que n’era la guardiana. Hermes també estava relacionat amb els Inferns, on escortava les ombres dels mortals morts fins al riu Estix, on Caront els passava a l’altra banda; per aquesta qualitat era anomenat YucopompoV, ‘guia d’ànimes’. Zeus el va enviar a negociar amb Hades el retorn de Persèfone, i va ajudar Hèracles en la seva recerca de Cèrber. Quan Orfeu va perdre el dret de portar Eurídice al món dels vius, va ser Hermes qui la va acompanyar de nou a la mansió d’Hades.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 206-208.

Lo Desengany, Acte I, escena IV, vers 335; escena X, vers 1009; Acte II, escena II, versos 1352, 1373 i 1399; escena IV, vers 1585; escena VIII, vers 1923.

Himen, Himeneu

Personificació del matrimoni; el nom ve dels crits del convidats al casament Umhn UmevaioV. Es va inventar un mite per a ell, segons el qual era un jove atenès molt atractiu, massa pobre per casar-se amb la noia que estimava. Però quan els pirates se'l van endur juntament amb un grup de noies ateneses riques, entre les quals hi havia la seva estimada, va poder matar els bandits i retornar les noies a les seves famílies. Aleshores el pare de la nia que estimava el va acceptar com a gendre. Apol•lo feia la cort a un fill de Magnes, anomenat Himeneu, quan Hermes va robar el ramat del déu.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, p. 211.

Lo Desengany, Acte I, escena X, versos 989 i 1103; Acte II, escena II, versos 1306 i 1339; escena IV, vers 1594; escena VIII, vers 1917.

Júpiter

Principal déu romà, que a l'origen era una divinitat del cel. El seu nom té el mateix origen que el de Zeus, amb el qual va ser identificat. Ju- té relació amb Dyeu-, 'cel', i -piter amb pater, 'pare'. Tot i que el seu culte a Itàlia estava escampat pertot arreu i tenia una importància vital per a la religió nacional, té pocs mites a part dels manllevats de Zeus. Es pensava que era responsable del clima i dels fenòmens meteorològics, especialment dels llamps i la pluja. El seu sacerdot més important era el Flamen dial (Flamen dialis), i el seu temple principal es dreçava al turó Capitolí. Va ser dedicat suposadament a Iuppiter Optimus Maximus ('Júpiter Òptim Màxim'), bé que els seus orígens probablement es remunten als primers temps del regnat romà.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, p. 232.

Lo Desengany, Acte I, escena X, vers 1085; Acte II, escena I, versos 1150 i 1160; escena II, vers 1309; escena IV, vers 1623.
Jove: Acte II, escena IV, vers 1580.

Mart

Déu romà de la guerra, identificat amb Ares, tot i que originalment havia estat un déu de característiques més generals o específicament de l'agricultura. El seu nom, de significat desconegut, antigament havia pres la forma Mavors, en alguns dialectes Mamers (etrusc: Maris). Sembla que la seva funció va evolucionar a l'hora que els romans mateixos van passar de poble agricultor a guerrer. Tenia un culte molt estés a Roma, i era considerat, juntament amb Júpiter, el patró més gran de l'estat; era particularment venerat per l'exèrcit, amb relació al qual tenia el títol de Gradivus. Va donar el seu nom al mes de març (Martius mensis) perquè en certs dies d'aquest mes els sacerdots salis ballaven una dansa de guerra i cantaven cançons rituals. S'adeia molt amb la seva funció agrícola que les seves festes més importants se celebressin a la primavera i al començament de l'estiu. També hi havia una antiga cançó que cantaven els germans arvals (un vell col•legi de dotze sacerdots) Ambarvàlies, pel maig, en la qual se li demanava que protegís la gent i els camps. En temps antics va ser identificat amb el déu pastoral Silvà. Els romans creien que la deessa Juno va donar a llum Mart després d'haver estat fecundada per una flor, mentre que els grecs atribuïen la paternitat d'Ares a Zeus. Mart era casat amb una deessa menor anomenada Nèrio (un nom que significa "força"). En la religió de l'estat romà el seu culte tenia una importància cabdal, ja que es creia que havia estat pare de Ròmul per Rea Sílvia, una verge vestal, i que Ròmul havia fundat l'estirp romana. Es deia que es va unir a Rea Sílvia, mentre dormia, i hi va engendrar els bessons Ròmul i Rem. El seu oncle avi Amuli va intentar ofegar els nens al Tíber, però una lloba els va salvar. Quan es va fer gran, Ròmul va fundar la ciutat de Roma.
El llop i el picot, que també va ajudar a salvar els infants, eren consagrats a Mart; Picus, el picot, era un antic déu romà que li servia com a company.
Igualment independents dels mites grecs relacionats amb Ares eren dues altres històries que s'explicaven de Mart. Una es referia a l'escut sagrat (ancil) que va caure del cel en temps del rei Numa Pompili. Com que es creia que el destí de Roma depenia que aquest escut estigués segur, Numa en tenia onze més d'iguals i els va penjar tots dotze al temple de Mart, de manera que qui volgués robar l'original no tingués manera de saber quin era. L'orde de sacerdots conegut com els salis van rebre l'encàrrec de guardar-lo, i també les rèpliques. En l'altra història, Mart es va enamorar de Minerva i va demanar a l'anciana deessa Anna Perenna que fes d'alcavota. Finalment Anna va explicar a Mart que Minerva s'hi casaria. Així, va anar a buscar la núvia, però en aixecar el vel de la deessa que si li havia presentat, va descobrir que no era Minerva, sinó la vella Anna Perenna. Els altres déus es van fer un tip de riure amb la broma.
Mart va donar el seu nom al camp de Mart, un camp on els homes romans practicaven les arts de la guerra. En l'època d'August va rebre el títol Vítort, 'Venjador', en memòria del bàndol de l'emperador en la victòria sobre els assassins de Juli Cèsar. Els soldats feien sacrificis a Mart abans i després de la batalla, i també a la deessa Bel•lona, que era descrita bé com la seva esposa, la seva germana o la seva filla.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 247-248.

Lo Desengany, Acte I, escena IV, vers 326; escena VII, versos 515, 538, 543, 549 i 563; escena VIII, versos 753, 812, 817; escena IX, versos 885 i 909; escena X, versos 992, 993, 1012 i 1107; Acte II, escena I, vers 1149; escena II, versos 1289, 1351, 1374, 1411 i 1463; escena IV, vers 1583, escena V, vers 1760; escena VII, vers 1883; escena IX, versos 1938 i 1942.

Medea

Filla d’Eetes, rei de la Còlquida (fill d’Hèlios, el déu Sol), i de l’oceànida Ídia, el nom de la qual, com el de Medea, significa “astuta”, “llesta”. Ja des dels primers anys. Medea, com la seva tia Circe, era una hàbil fetillera i devota d’Hècate. Quan Jàson va arribar a la Còlquida amb els argonautes en cerca del velló d’or, Hera, que volia castigar Pèlias, rei de Iolcos, va fer que Afrodita s’encarregués que Medea s’enamorés apassionadament de Jàson, un home atractiu i seductor. Afrodita va enviar Eros perquè li tirés una fletxa, i se li va aparèixer amb la forma de Circe per tal de convèncer-la que superés els seus escrúpols. Per consegüent Jàson, quan Eetes li va proposar unes missions aparentment impossibles com a condició per aconseguir el velló d’or, va demanar a Medea que l’ajudes, i ella, a canvi de la promesa de matrimoni, ho va acceptar (segons Ovidi) perquè sabia que el seu pare pretenia destruir els argonautes i no tenia cap intenció d’entregar-los el velló. Medea va realitzar els rituals per propiciar Hècate, va donar a Jàson un ungüent màgic que el feia invulnerable als atacs dels bous que treien foc per la boca, li va explicar com derrotar els soldats que sorgirien de les dents del drac i va matar o drogar per a ell la serp que custodiava el velló d’or en un bosquet sagrat. Aleshores, adonant-se que Eetes tenia la intenció de matar els argonautes a la nit, Medea se’ls va acostar en secret i els va dir que fugissin de seguida. Mentre es dirigien cap a les naus, Medea va portar Jàson al bosquet i ell va robar el velló.
Hi ha dues versions del tracte que Medea va dispensar al seu germà Apsirt. Segons una tradició era un noi menut que ell va prendre com a ostatge i que va tallar a bocins quan la flota de persecució del seu pare s’acostava, i va deixar els trossos en llocs prominents perquè Eetes es vegés obligat a retardar la persecució per tal de poder-los anar recollint. Alternativament, es deia que Apsirt era un home adult que va dirigir la persecució de Medea pel mar Negre i fins al Danubi. Després, en una illa de l’Adriàtic, Medea el va enredar perquè s’entrevistés amb Jàson, que el va assassinar amb traïdoria. Més tard Circe va purificar la parella de la seva culpa, però en assabentar-se dels detalls del crim, els va llançar una maledicció. Al país mític dels feacis, finalment Medea va escapar de la persecució del seu pare en consumar el matrimoni amb Jàson en una cova, amb la qual cosa van convèncer al rei feaci Alcínous perquè garantís la protecció de Medea. Cap al final del viatge Medea va ajudar Jàson matant Talos, l’home de bronze de Creta, al qual Minos havia encarregat que protegís l’illa. Talos feia una ronda a l’illa tres cops al dia i impedia que els intrusos hi atraquessin; matava les seves víctimes cremant-les o els enfonsava els vaixells amb pedres. Medea va arrencar l’ungla –allotjada al taló- que li obturava la vena principal i va morir dessagnat.
Quan els argonautes van arribar a Iolcos, es deia que Medea havia fet rejovenir el para de Jàson, Èson. Ho va fer mitjançant la màgia, utilitzant un encanteri pel qual va omplir les venes de Èson amb un beuratge que havia fet bullint herbes en una marmita, o alternativament, bullint-lo a ell a la marmita. Es va oferir a fer el mateix per a Pèlias, l’oncle de Jàson que havia usurpat el tron d’Èson. Va convèncer les seves filles que el tallessin a trossos per ficar-lo a la marmita, després haver-los fet una demostració amb un xai: d’aquesta manera va enredar les noies perquè assassinessin el seu pare. Els argonautes ja podien prendre Iolcos.
Com a conseqüència d’aquest crim, Jàson i Medea –ara abandonada per Hera, perquè la deessa ja havia complert la seva venjança sobre Pèlias- van partir cap a Corint, on (segons una versió) Medea tenia dret al tron, ja que el seu pare n’havia estat rei uns anys abans. Van tenir uns quans fills; però aleshores Jàson, per guanyar-se els favors del rei corinti Creont va proposar de divorciar-se de Medea, prenent com a esposa la filla del rei, Glauce. Medea se’n va venjar cremant viva Glauce amb un vestit de núvia enverinat, que li van fer a mans els de la víctima. Aquest també van trobar la mort, assassinats per Medea i els corintis, per haver ajudat la seva mare en complot. Creont, el rei, també va morir cremat pel vestit, quan intentava ajudar Glauce. El nom i nombre dels fills de Medea varia segons les diverses versions del mite: alguns identificaven dos fills, Mèrmer i Feres; altres tres, Tèssal, Alcimenes i Tisandre, dels quals es deia que Tisandre no va ser assassinat.
Medea va escapar de Corint amb el carro màgic del seu avi el Sol, tirat per serps alades. Va anar a Atenes, on el rei. Egeu, li devia un favor, ja que havia promès que la protegiria si mai en tenia necessitat; a canvi de la garantia el rei, que es pensava que no tenia fills (tot i que de fet havia engendrat Teseu), en tindria. Medea, doncs, es va casar amb ell i li va donar un fill, Medos. Quan, al cap d’uns poca anys, Teseu va anar a Atenes per reclamar la seva herència, Egeu no va entendre qui era, però Medea ho sabia i va fer que Egeu es girés contra Teseu. El va convèncer perquè enfrontés el noi amb el perillós toro de Minos que infestava Marató. Com que Teseu se’n va sortir, Medea va intentar matar-lo oferint-li una copa de verí, però aleshores Egeu va reconèixer els senyals que la seva mare Etra li havia donat i li va fer caure la copa de les mans. Medea va fugir o va ser desterrada, i va tornar a la Còlquida amb el seu fill Medos. Va enviar el seu fill per davant d’ella. A la Còlquida, Perses, que havia mort el seu germà Eetes i s’havia apoderat del tron, va empresonar el noi, creient-se que era un descendent d’Eetes que estava destinat a matar-lo, i es pensava que aquest era Medos, a pesar que ell va dir que era un corinti, Hípotes, el fill de Creont. Les collites de la Còlquida van ser desastroses a causa del seu acte. Aleshores va arribar Medea, disfressada de sacerdotessa d’Àrtemis, i va oferir aturar la sequera si Perses li permetia realitzar un ritus amb el qual el noi resultaria mort. Algunes vegades fins i tot es deia que abans de veure’l Medea en realitat es pensava de debò que Medos era un fill de Creont, i va voler desempallegar-se’n, ja que ella havia fet molt mal a la seva família. Va realitzar el ritual, enmig del qual es va adonar que el jove era el seu fill Medos. Aleshores ella li va donar una espasa, i Medos es va girar i va matar Perses, amb la qual cosa va venjar el seu avi Eetes. Altres versions feien que Medea mateix matés el rei. Medos, que va prendre el tron, va conquerir el país dels medes (Mèdia) i li va posar el seu nom. De la fi de Medea, no se’n sap res.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 248-250.

Lo Desengany, Acte I, escena I, vers 41.

Melpòmene

Una de les nou muses que defineix Hesíode, que normalment es representaven amb ales i tenien la seva residència a la muntanya, particularment a l'Helicó (prop d'Ascra), i a Pièria, prop de l'Olimp. La seva funció era cantar (la tragèdia). Les muses estaven relacionades amb Apol·lo, el qual, com a déu de la música i la profecia, era el seu cap.

Lo Desengany, Acte I, escena IV, vers 338.

Nereu

Déu marí, més vell que Posidó. Els seus pares eren Pontos (el Mar) i Gea (la Terra). Com altres déus marins, tenia alhora el poder de profecia i la capacitat de canviar de forma. Utilitzava la segona art per evitar haver de revelar el futur que coneixia per la primera. Hèracles va forçar Nereu a dir-li com s’anava al jardí de les Hespèrides. Proteu, un altre ‘Vell del Mar’, de vegades era confós amb ell.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana, pàg. 266.

Lo Desengany, Acte I, escena IV, vers 335; Acte II, escena II, versos 1285, 1354 i 1407.

Nereides

Nimfes del mar; les cinquanta filles de Nereu i la seva dona Doris. Les més importants són les següents: Tetis, una deessa amb qui van voler casar-se tant Zeus com Posidó; Amfitrite, dona de Posidó; Psàmate, i Galatea.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pàg. 266.

Lo Desengany, Acte I, escena VIII, vers 627.

Nimfes

Del grec vumjh, dona jove, núvia.
Esperits femenins d’origen diví –sovint eren filles de Zeus- que els grecs creien que residien en fenòmens naturals; és possible que originalment es tractés de deesses localitzades en espais concrets de la natura. Es considerava que eren immortals, o almenys que tenien una vida molt llarga. Tenien una gran predisposició amorosa, i se’ls atribuïen moltes aventures amb déus i homes mortals, de les quals van néixer molts fills. Els antics representaven les nimfes com a dones joves i belles, que sovint es trobaven en companyia dels déus (especialment Pan, Hermes, Apol•lo, Dionís i Àrtemis), i estaven relacionades amb els sàtirs i els silens. En general, tenen un paper més aviat incidental en els mites. S’assemblaven a les fades del folklore posterior, i, com elles, tant podien ser cruels com amables (per exemple, vegeu DAFNE).
Els grecs no van sistematitzar la seva creença en aquestes criatures, encara que en distingien unes quantes classes en un sentit ampli. Hi havia dríades, nimfes dels arbres, hamadríades [amadries], que alguns creien que habitaven en un sol arbre concret i que morien amb ell; mèlies, les nimfes dels freixes, que es deia que van néixer de les gotes de sang que van caure dels genitals castrats d’Úranos; orèades, nimfes de la muntanya; nereides [nàies], nimfes marines (filles de Nereu, un dels “Vells del Mar”); oceànides (filles d’Ocèan i Tetis); i altres designades per trets geogràfics com ara la sorra, els prats, [els boscos (napees)] les fonts i els rius, de vegades amb localitzacions concretes: per exemple, les Aqueloides, que eren nimfes del riu Aqueloos.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 268.

Lo Desengany, Acte I, escena I, vers 43: escena II, vers 85; escena VIII, vers 611, escena IX, vers 1016.
Amadria: Acte I, escena VIII, versos 629 i 736.
Napea: Acte I, escena VIII, vers 631.
Naia: Acte I, escena VIII; vers 631.

Parca

A Roma, les parques són les divinitats del Destí, identificades amb les Moires gregues, de les quals han assimilat quasi tots els atributs. Al principi, sembla que les Parques van ser, a la regió romana, dimonis del naixement. Però aquest caràcter primitiu va desaparèixer molt aviat davant l'atracció de les Moires. Eren representades com filanderes que limitaven al seu gust la vida dels homes. Com les Moires, són també tres germanes: una, presideix el naixement; altra, el matrimoni, y la tercera, la mort. Al Foro, les tres Parques estaven representades per tres estàtues, anomenades correntment les Tres Fades (tria Fata, els tres «Destins»).

Extret i traduït de: Pierre Grimal, Diccionario de mitologia griega y romana. Paidós 1981, pp. 407-408.

Lo Desengany, Acte I, escena IX, vers 895.

Persèfone (Proserpina)

Filla de Zeus i Demèter; més tard va ser coneguda simplement amb el nom de Core (“donzella”). Com a dona del germà de Zeus, Hades, va esdevenir reina als Inferns, però originalment era una deessa dels cereals, com la seva mare. Per als grecs la fertilitat del sòl estava estretament relacionada amb la mort, i el sement del gra era enterrat en la foscor durant els mesos d’estiu abans de la sembrada de la tardor. Aquest retorn de la vida després de l’enterrament és simbolitzat en el mite del rapte i la devoció de Persèfone, i va originar els ritus dels misteris d’Eleusis, en els quals els fidels creien que la devoció de la deessa al món dels vius permetia als devots la seva pròpia resurrecció de la mort.
Persèfone era excepcionalment bella, i la seva mare Demèter la va tenir tancada a la seva illa favorita de Sicília perquè estigués segura. Allà, als boscos prop d’Henna, Persèfone passava el temps amb les Oceànides. Però un dia, quan collien flors juntes, Persèfone se’n va apartar i va veure un gran narcís de color blau fosc que Zeus havia posat allà expressament. Zeus havia acceptat la petició del seu germà Hades de poder casar-se amb la noia i, malgrat les oposicions sabudes de Demèter, esperava enredar-la perquè acceptés els fets consumats Ara que Persèfone estava tota sola, Hades va sorgir de la terra amb el seu carro, la va agafar malgrat els crits que feia i se la va endur. La nimfa Cíane, que va presenciar el rapte, va protestar en va, i a causa del seu dolor es va anar desfent i es va convertir en aigua. Demèter finalment va descobrir on parava Persèfone, peroò només podia recuperar-la amb la condició que durant l’estada a la casa del seu pretendent no mengés res. Ascàlaf, però, va dir a Hades que la noia havia menjat uns quants grans de magrana, i per tant Hades va reclamar els seus drets com a marit. Finalment es va arribar a un acord: Hermes va portar Persèfone i Demèter davant del tron de Zeus, el qual va ordenar que Persèfone havia de passar quatre mesos a l’any (alguns deien que eren sis) amb Hades com a reina dels Inferns, i la resta del temps a terra.
Sembla que Persèfone va acceptar el seu paper com a reina dels morts, ja que en els mites sempre actua d’acord amb el seu marit. De fet, segons certes fonts Persèfone no era pas filla de Demèter, sinó de l’Estix, i sempre havia estat reina dels morts. Intervé poc en altres mites, però va complir un paper important en ritus religiosos de molts llocs, especialment a Eleusis, Tebes i Mègara, i a Sicília i l’Arcàdia.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 299.

Lo Desengany, Acte I, escena I, vers 7.

Polifem

Cíclop, fill de Posidó per a nimfa marina Toosa. Quan Odisseu va arribar a la seva illa, identificada en la literatura tardana amb Sicília, i va demanar hospitalitat a Polifem, dient-li que es deia Oútis, 'Ningú', el monstre només se'n va riure i després el va tancar amb els seus companys dins de la cova on vivia i hi tenia els ramats d'ovelles i cabres. Després, a estones, se va posar a devorar els seus companys grecs. Odisseu no gosava matar-lo perquè els grecs eren del tot incapaços d'apartar la pedra que blocava l'entrada. Però se li va ocórrer l'ardit de deixar-lo cec, després d'haver-lo fet emborratxar amb un vi molt fort. Quan Polifem se'ls va adreçar perquè l'ajudessin, cridant que 'Ningú l'estava atacant', els altres ciclops només reien. Després que el gegant cec obrís l'entrada l'endemà al matí, els grecs es van fer escàpols arrapats a la panxa de les ovelles. Quan ja eren de nou al vaixell, Odisseu es va burlar de Polifem quan se n'anava, i va estar a punt de naufragar a causa d'una gran roca que el gegant va llançar en aquella direcció.
Polifem, abans de quedar cec, va tenir una aventura amorosa tragicòmica amb la nimfa Galatea. En aquest temps el profeta Tèlem el va avisar que perdria la vista a causa d'un home anomenat Odisseu. Sense fer-ne cas, Polifem va declarar que ell ja havia perdut el seu cor a causa d'un altre home.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, p. 307.

Lo Desengany, Acte I, escena VI, versos 352 i 369; Acte II, escena I, vers 1159.

Pomona

Deessa romana de la fruita i dels fruiters (pomum, 'poma', 'fruita'). El déu Vertumne se'n va enamorar, però ella el va rebutjar. Ell, com que tenia el poder de canviar de forma (d'aquí li venia el nom: vertere, 'canviar'), es va transformar en una vella bruixa, i va parlar en nom seu tan eloqüentment que, quan va tornar a prendre la seva forma veritable, Pomona se li va entregar.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pàg. 308.

Lo Desengany, Acte II, escena I, vers 1172; escena II, vers 1357; escena IV, vers 1539.
Vertumno: Acte II, escena I, vers 1171.

Posidó

El principal déu grec dels mars i de l'aigua, que els romans van identificar amb la divinitat italiana de l'aigua Neptú, i li van assignar la mitologia de Posidó. Sembla que el nom Posidó (dòric: poteidan) significa ‘senyor (o marit) de la Terra’, un origen que s’avé amb el seu epítet més comú, gaihokoV, ‘senyor del sòl’. També està relacionat amb els terratrèmols, d’on venien els epítets enosikzwn, enosigaioV, ‘sacquejador de la terra’. Els animals que hi estan més relacionats són els cavalls i els toros.
Posidó va ser un del déus més importants, tant pel que fa als mites com al culte, i es va convertir en un tema artístic freqüent, representat com una figura alta, amb barba, que sostenia un trident (una llança de pescadors de tonyina de tres puntes, construïda pels cíclops o els telquins), i de vegades un peix. Sembla que va suplantar uns altres déus marins més antics i pacífics, Nereu, Forcis i Proteu (els ‘Vells del Mar’), i que va assumir moltes de les seves qualitats. Però Posidó afegeix una nota de violència que no era en els altres mites, ja que sovint se’l descriu com a mal geniüt, venjatiu i perillós. Representava la força la tempesta del mar, i la seva activitat mostra el seu poder destructor.
Era fill de Cronos i Rea i, segons Hesíode, germà gran de Zeus. Com tots els seus germans i germanes excepte Zeus, el seu pare se’l va empassar així que va néixer, ja que temia la futura rivalitat dels seus fills (tot i que els arcadis deien que Rea va substituir Posidó per un poltre; i també es deia que Rea el va portar a Rodes, on l’oceànida Cafira, ajudada pels telquins, el va cridar). Quan Metis va donar a Cronos l’emètic que va alliberar els seus fills, Posidó va ajudar Zeus a enderrocar els titans i a fer-los presoners al Tàrtar. Després els tres fills de Cronos es van repartir l’univers entre ells, i van deixar l’Olimp i la terra com a terreny comú: a Posidó li va tocar el mar, al qual (en una variant del mite més difós del seu naixement) Cronos el va llançar així que va sortir del ventre de Rea. Zeus va rebre el rang suprem –Homer diu que és el germà gran– però Posidó s’hi rebel•lava sovint, i només es reconeixia vençut quan ja no hi havia més remei. Una vegada fins i tot va ordir un complot amb Hera i Atena per enderrocar Zeus, i el va lligar; però Tetis va salvar Zeus anant a buscar Briareu al Tàrtar perquè el deslligués.
La majoria de fills de Posidó, tant humans com divins, van heretar la seva violència. Es deia que la seva esposa era Amfitrite, filla de Nereu o Ocean. Quan Posidó li va fer la cort, ella es va espantar i va córrer al costat d’Atlant. Delfine, una criatura marina amb aparença de dofí, la va trobar i la convèncer perquè es casés amb Posidó, i com a recompensa Delfine va ser posada al cel com a constel•lació. Amfitrite va donar tres fills al seu marit: Tritó, Rodes i Bentesícime. Però Posidó va tenir una gran descendència amb deesses, nimfes i dones mortals. També va posseir Dèmeter en forma de cavall, ja que aquesta, per evitar-lo, s’havia convertit en euga (potser ella era la seva consort original com suggereix la relació entre els seus noms). Dèmeter en va tenir el cavall diví Aríon i una filla, Despena. Posidó també va estimar la Gòrgona Medusa, mentre era encara una dona bella; li va fer l’amor en un temple d’Atena, per la qual cosa la deessa verge la va convertir en un monstre repulsiu i va ajudar Perseu a matar-la. Del cap tallat de Medusa, que estava embarassada de Posidó, van sorgir Crisàor i el cavall alat Pegàs. Posidó també va engendrar el gegant Anteu en la seva àvia Gea i entre altres gegants fills seus hi havia Otos i Efialtes, que van intentar assaltar l’Olimp, i el cíclop Polifem, el qual, quan Odisseu el va deixar cec, va provocar que Posidó perseguís el qui havia perpetrat l’acte amb un odi implacable. Altres fills de Posidó eren d’estatura normal però de natura ferotge: Cèrion i Esciró, malfactors morts per un altre fill seu, Teseu; Àmic, mor pel fill de Zeus, Polideuces; i Busiris, assassinat per Hèracles. Entre els mortals més coneguts que deien que Posidó era el seu pare hi havia els fills de Líbia, filla de Èpafos, és a dir, Belos, Agènor i Lèlex; Teseu, el més famós de tots, la mare del qual era Etra i el pare ‘putatiu’ Egeu; el gran marí Naupli, fill d’Amimone; Pèlias i Neleu, fills de Tiro; Cicne, fill de Càlice, rei de Colones; i molts altres.
Posidó era molt important per a Homer. En gran part això era degut a la seva hostilitat envers els troians, la qual impel•lia a intervenir a favor dels grecs fins i tot en contra de l’ordre expressa de Zeus. Aquest odi naixia de l’antiga servitud de Posidó i Apol•lo al rei Laomedont, pare de Príam. Els déus havien acordat amb Laomedont que construirien les muralles de la ciutat de Troia per una quantitat estipulada, però al final el rei es va negar a pagar el preu convingut. Sembla que Apol•lo entenia que la plaga que va enviar era un càstig suficient, ja que va donar suport als troians en la guerra subsegüent. Però Posidó era implacable. Sense quedar satisfet després d’haver enviat un monstre marí que gairebé va devorar la filla de Laomedont, Hesíone, va continuar perseguint els troians al llarg de tota la lluita. Però de la seva còlera tampoc no se’n deslliuraven els grecs, ja que va ajudar la seva neboda Atena a castigar-los pel sacrilegi que Aiant, fill d’Oileu, havia comès amb la violació de Cassandra al temple d’Atena. De fet, Posidó va matar el culpable destruint l’escull al qual s’agafava quan desafiava els déus i presumia d’haver-se salvat després d’haver naufragat en el seu viatge de retorn; i els altres capitans grecs van ser sacsejats per la tempesta per haver-se negat a castigar-lo pel que havia fet Odisseu, que havia proposat executar Aiant a pedrades pel seu crim, va eludir la seva còlera més tard, quan va deixar cec el fill de Posidó, Polifem. Després d’això, el retorn a casa es va retardar moltíssim, i hi va aconseguir arribar només després de la pèrdua de tots els seus companys; Posidó també va castigar els mariners feacis per haver ajudat Odisseu i altres viatgers: els va blocar el port amb una gran serralada de muntanyes i va convertir en pedra la nau amb la qual havien portat Odisseu a casa. Però Posidó, ja més tranquil, tenia ganes de visitar els seus fidels etíops, els quals li feien grans sacrificis, i va ser aquest accident el que li va permetre passar desapercebut més d’una vegada.
Posidó vivia en un paula submarí prop d’Eges (hi havia dos llocs amb aquest nom, a Acaia i a Eubea). Viatjava damunt del mar amb el seu carro a velocitat increïble, i passava de Samotràcia a Egues amb quatre gambades – i quan prenia part en una batalla, Hades temia que la terra es pogués ensorrar pels terratrèmols que provocava i que el sostre dels Inferns s’esfondrés. Posidó reivindicava uns quants països com a específicament propis: es barallava per ells amb els altre déus i sovint d’enduia la pitjor part en les disputes. Així, va entrar en conflicte amb Atena per Atenes i Trezè. En el primer cas, es va establir un concurs: Atena va crear una olivera, però Posidó només va poder crear una font d’aigua salabrosa al lloc on havia donat un cop a la roca de l’Acròpolis amb el trident. La gent del país va jutjar que el regal d’Atena era el més útil dels dos. Per castigar-los per la seva elecció, Posidó va inundar la plana que envoltava l’Àtica. Més tard Zeus el va reconciliar amb els atenesos, que des d’aleshores, el van honorar molt. A trezè. Zeus va concedir el mateix honor al seu germà Posidó i a la seva germana Atena. Però fins i tot allà Posidó va inundar el país, fins que els habitants de Trezè el van honorar amb l’apel•latiu de Fitalmi, “el que fa créixer les plantes”. Va ser prop de Trezè que va enviar el toro marí que va matar Hipòlit, el fill de Teseu. A Argos Posidó va tenir una forta disputa amb Hera, però aquesta tenia una més alta consideració per als déus fluvials locals perquè havia estat la patrona original de la ciutat. Posidó, enrabiat, va assecar tots els rius i va inundar el país amb aigua de mar. (Tanmateix, a Argos va conèixer més tard una de les filles de Dànau, Amíone, que el complaïa tant que li va ensenyar la manera d’arribar a unes quantes fonts i va fer l’amor amb ella; Amíone li va donar Naupli l.) Posidó va aconseguir una ciutat en propietat. Es va barallar amb Hèlios per la possessió de Corint. Es va encarregar a Briareu que decidís sobre el cas, i aquest va concedir el turó elevat que dominava la ciutat (l’Acrocorint) al déu Sol, i tot l’Istme, flanquejat d’aigua per les dues bandes, a Posidó.
Posidó va tenir una violenta baralla amb Minos, rei de Creta. Quan el rei va demanar a Posidó que li enviés un bou per sacrificar-lo, el déu va enviar-li un exemplar magnífic del mar, que era tan bonic que Minos es va estimar més quedar-se’l que sacrificar-lo. Això va fer entrar en còlera Posidó, el qual va fer que Pasífae, la dona de Minos, concebés una passió bestial pel toro. Després, quan Teseu va anar a Creta per matar la seva progènie monstruosa, el Minotaure, Minos va llançar el seu anell al mar i va ordenar a Teseu que el recuperés –desafiant-lo perquè provés que Posidó era realment el seu pare. Quan Teseu s’hi va submergir, les Nereides (nimfes marines) immediatament li van tornar l’anell, i Amfitrite li va oferir una corona d’or, que Teseu es va quedar.
Posidó valorava els honors que li eren retuts terra endins, tant com els que li feien vora el mar. Això va quedar demostrat per la instrucció que l’ombra de Tirèsias va donar a Odisseu, segons la qual havia de propiciar el déu fent-li un sacrifici tan lluny del mar que la gent no reconegués el rem que ell havia de portar a l’espatlla. Posidó era venerat terra endins, a Beòcia i a Delfos –i fins i tot es deia que compartia l’oracle dèlfic amb Gea abans que Apol•lo se’n fes càrrec. (A Delfos la gent de l’illa de Corcira tenien el costum d’oferir un toro de bronze al déu, en memòria d’un toro que s’havia dreçat a la seva costa i havia indicat als pescadors on hi havia bancs de tonyina –però només després de rebre instruccions de Delfos de donar al déu un delme de la seva captura, si els habitants de Corcira podien agafar el peix amb les xarxes).
A part dels seus actes destructius, Posidó va realitzar algunes accions més compassives. Així, va convertir Tessàlia, que havia estat un llac enorme, en terra eixuta. Ho va fer mitjançant un gran terratrèmol que va buidar la vall de Tempe, a través de la qual va córrer el riu Peneu. També va salvar Ino i el seu fill Melicertes quan s’enfonsaven al mar, convertint-los en els déus marins Leucòtea i Palèmon. Va designar Càstor i Polideuces, els Dioscurs, com a protectors dels navegants i els va donar poders per aplacar les tempestes. També s’invocava el seu ajut contra els terratrèmols, i amb aquest objectiu els grecs s’hi adreçaven com a Asfali, ‘el que evita les esllavisades’.
En qualitat de déu dels cavalls, Posidó era conegut com Hipi (‘senyor dels cavalls’); a Atenes, Atena hi estava relacionada amb el nom d’Hípia. Va regalar cavalls a uns quants dels seus favorits. Així, a Pèlops, a qui estimava, li va donar els cavalls amb què va aconseguir Hipodamia; a Idas els que va fer servir per endur-se la filla d’Evenos, Marpessa; al traci Resos els que van robar Odisseu i Diomedes; a Peleu, en el seu casament amb Tetis, els corsers immortals Xantos i Bali que Aquil•leu va heretar. També estava relacionat amb els moltons, ja que quan va segrestar Teòfane, va prendre la forma d’aquest animal i la va convertir a ella en una ovella per evitar els pretendents, que els perseguien. Després, es deia que Teòfane va donar a llum el moltó amb el velló d’or que Nèfele va donar al seu fill Frixos per salvar-lo del sacrifici a mans d’Atamant. Tots els déus marins tenien el poder d’alterar la seva forma, però Posidó també va transformar molts éssers humans. Després de violar Cenis, la va convertir a petició seva en un home, i va metamorfosar Àlope en una font d’aigua. Va donar al seu fill Periclimen el poder de canviar de forma quan volgués; i a Mestra, a qui havia seduït, li va concedir el mateix do. Va fer que el seu fill Cicne fos invulnerable.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 309-312.

Lo Desengany, Acte I, escena VIII, vers 627; escena X, 1010; Acte II, escena III, versos 1363 i 1371; escena IV, vers 1581.

Príap

Déu dels jardins, d’arribada tardana al món grec, que probablement provenia de Frígia. Es deia que el va infantar Afrodita per Dionís o Hermes, però que va ser rebutjat per la seva mare a causa de la seva lletgesa, ja que tenia un cos grotesc, petit i malgirbat, amb un gran fal•lus. Després d’haver estat criat per pastors, es va unir al seguici de Dionís. Estimava la nimfa Lotis, i s’hi va acostar sigilosament mentre dormia, però, just quan s’hi va ajeure al costat, un ase va bramar i la va despertar; Lotis, quan es va adonar del que Priap intentava, es va espantar i va fugir. Priap la va perseguir estalonant-la, fins que els déus finalment es van compadir d’ella i la van convertir en un arbre, el lotus. Des d’aleshores, Priap odiava els ases, i li complaïa que els matessin en honor seu. Una explicació diferent de l’odi envers els ases l’atribuïa a una discussió que havia tingut amb un ase al qual Dionís, a canvi d’un favor, li havia concedit el poder de la parla. La discusssió era relativa a la mida respectiva del penis; Priap va perdre i va matar l’animal a bastonades.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 314.

Lo Desengany, Acte II, escena I, vers 1167; escena IV, versos 1519, 1543, 1596 i 1602; escena IX, versos 1949 i 1950.

Psique

El mite de Cupido (Eros, Amor) i Psique, que coneixem per una història explicada a les Metamorfosis d'Apuleu, és un mite romàntic que conté molts elements propis del conte tradicional i les històries de fades.
Hi havia un rei que tenia tres filles. La més jove, Psique, era tan bella que el poble va deixar de venerar Venus (Afrodita) i va traspassar la seva adoració a la noia, que, tanmateix, s’hauria estimat més ofertes de matrimoni que no pas honors divins. Venus, enrabiada perquè la princesa li havia usurpat el seus ritus, tot i que involuntàriament, va resoldre castigar-la. Va ordenar al seu fill Cupido que fes que Psique s’enamorés de la criatura més lletja que trobés. Però quan la va veure, en va quedar enamorat i no va poder obeir les ordres de la seva mare. Va demanar a Apol•lo que comuniqués al pare de Psique un oracle segons el qual Psique s’havia de preparar per a casar-se o estar-se, guarnida amb el seu vestit de núvia, en el cim d’una muntanya solitària, on un esperit diabòlic la prendria per esposa. Amb molta pena el rei va obeir. Però una brisa suau de Zèfir es va endur volant Psique des de la muntanya cap a una vall amagada, on va veure un palau meravellós amb portes guarnides amb pedres precioses i torres d’or. Hi va entrar i va ser complimentada per mans invisibles. Una veu cordial la va guiar i li va advertir que no havia de témer res. Quan va fer-se de nit va anar al llit, on se li va unir Cupido en forma humana. Li va dir que ell era el seu marit, i que ella tindria una vida d’allò més feliç només que s’estigués de voler esbrinar qui era ell o d’intentar veure’l: si no li feia cas, el seu fill seria privat de la immortalitat que altrament heretaria.
Va començar a estimar-lo profundament. Tanmateix, al cap de pocs dies es va sentir molt sola –ja que no veia ningú– i va demanar al seu marit invisible si la podien visitar les seves germanes. A contracor, ell es va avenir a anar-les a buscar; però al mateix temps li va advertir que no fes cas de les preguntes de les germanes sobre la identitat d’ell. Zèfir, el vent de l’oest, les va portar volant al palau, com hi havia portat Psique, i així que la van veure, es van posar follament geloses. En una segona visita les seves germanes van descobrir que Psique mai no havia vist el seu marit, i la van terroritzar fent-li creure que aquest es convertiria en una serp que es ficaria reptant dins del seu ventre i la devoraria a ella i el seu fill. Indecisa primer entre les advertències del marit i la importunitat de les germanes, finalment va acabar cedint la curiositat i la por, i quan va anar al llit es va endur una llàntia i una daga. Quan Cupido es va haver adormit, va encendre el llum i li va enfocar la cara, aixecant la daga per matar-lo. Però quan va veure els bells trets del déu de l’amor es va sobresaltar tant que va vessar una gota d’oli calent de la llàntia damunt la seva espatlla, i Cupido es va despertar. Cupido, que va adonar-se que Psique ara sabia qui era i que el seu secret es descobriria, es va aixecar i va fugit.
Psique, desesperada, el va buscar pertot arreu, però va ser en va. Quan les germanes es van assabentar de la identitat del seu marit, també s’hi van voler casar, però quan, en intenta imitar-la, van saltar de la muntanya amb els vestits de núvia, van morir en caure damunt les roques que hi havia a sota. Mentrestant, Psique vagava en cerca de Cupido, i, com que no va rebre cap ajut de Juno (Hera) o Ceres (Dèmeter), que no podien ajudar un enemic de la seva companya, la deessa Venus, va acudir al palau on vivia la mateixa Venus. La deessa la va deixar passar, però la va convertir en esclava i li va assignar feines impossibles de realitzar. Primer va haver d’endreçar una habitació plena de gra abans que es fes fosc; una colònia de formigues la va ajudar a classificar els diversos tipus de gra en piles. Tot seguit Venus va dir a Psique que portés una madeixa de llana d’un ramat d’ovelles menjadores d’homes; aquest cop una canya li va dir com podia obtenir la llana, quan les ovelles estiguessin adormides a la tarda. Després Psique va haver d’omplir un gerro amb aigua del riu Estix en una part muntanyosa de l’Arcàdia; una àguila que devia un favor a Cupido es va presentar a temps i va anar a buscar l’aigua. Finalment va haver d’obtenir una gerra que contingués bellesa de Prosèrpina (Persèfone). Psique es va adonar que aquesta ordre significava que havia de morir, atès que Prosèrpina era la reina dels Inferns; així, va pujar a una torre alta, resolta a matar-se saltant daltabaix. Però la torre es va adreçar a Psique i li va donar acurades instruccions sobre com havia de complir la missió. Va entrar a la mansió d’Hades pel Tènar, al Peloponnès, portant dos òbols i dos pastissets. Amb aquestes llaminadures va aplacar dues vegades Caront i Cèrber, alhora que s’escapolia d’un seguit de trampes que Venus li havia parat. Prosèrpina li va oferir una cadira i un àpat, però ella sàviament va seure a terra i es va limitar a menjar una mica de pa. La deessa també li va donar una gerra corresponent a la demanda de Venus, acuradament tancada. Aleshores Cupido, que enyorava desesperadament la seva dona perduda, es va acostar al tron de Júpiter i va confessar la seva desobediència, argumentant que Psique ja havia rebut prou càstig i pregant que se li permetés fer-la la seva legítima esposa. Júpiter hi va consentir. Però mentrestant Psique, que s’acostava al passatge que portava al món dels vius, es va sentir assaltada per la curiositat i desitjava amb tantes ganes recobrar l’amor de Cupido que no va poder estar-se d’obrir la gerra que li havia donat, passant per alt el consell de la torre que no ho havia de fer; tot seguit la va vèncer un son mortal, que era el que la gerra contenia en realitat. Va ser en aquest estat que Cupido la va trobar, però la va fer reviure i se la va endur a l’Olimp. El casament de Cupido i Psique va ser celebrat pels déus. Venus va enterrar la còlera i Júpiter mateix li va allargar un vas de nèctar que la feia immortal. Va donar una filla a Cupido, Voluptat (Plaer).
Apuleu, en la seva història, insinua una al•legoria de l’ànima (Yuch) en persecució de l’amor diví (eros, amor).

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 316-318.

Lo Desengany, Cupido: Lletra que... vers 11;
Amor: Acte I, escena I, versos 42, 44 i 45; escena II, vers 111; escena IV, versos 285, 311 i 315; escena VIII, versos 609, 613, 617, 736 i 851; escena X, vers 1011; Acte II, escena IV, vers 1586; escena VIII, vers 1880; escena IX, vers 1966.

Saturn

Antic déu rústic italià, que normalment era l'equivalent al déu grec Cronos. Difereix de Cronos, però, en el fet que era considerat com a antic rei del Laci, el regnat del qual va ser una Edat d'Or en què la vida era fàcil i feliç. Va ensenyar als homes a conrear la terra i a gaudir dels dons de la civilització. Els romans creien que no era nadiu d'Itàlia sinó estranger, i que, després de fugir de Júpiter (Zeus), s'havia refugiat al Laci. Les seves festes, les Saturnals, que se celebraven al final de desembre, eren les més alegres de l'any. Els romans identificaven la seva dona amb Lua, per bé que en èpoques més tardanes era associada amb Ops, que era l'equivalent a la grega Rea.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, p. 326.

Lo Desengany,Lletra que... vers 13; Acte I, escena VII, versos 407, 510 i 545; escena VIII, versos 641, 781 i 803; escena IX, vers 890; escena , versos 957 i 987; Acte II, escena IV, vers 1579.

Tel·lus

Tellus és a Roma, la personificació de la terra nutrícia. De vegades es honorada amb el nom de Terra Mater, la Terra Maternal, i aleshores s'identifica amb Gea. A època remota forma parella amb un numen masculino, Tellumo. Tellus no posseeix mite. A les llegendes ocupa de vegades el lloc de Gea, i d'altres (el més habitual), el de Ceres-Demèter.

Extret i traduït de: Pierre Grimal, Diccionario de mitologia griega y romana. Paidós 1981, pàg. 500.

Lo Desengany, Acte II, escena IV, vers 1627.

Tetis

En la transcripció en català, el nom “Tetis” correspon a dos personatges diferents de la mitologia grega, que parteixen també de dos noms grecs diferents.

1. QetiV Una nereida (nimfa marina). Tot i que era una deessa marina, Tetis va ser criada a l’Olimp per Hera, que l’estimava profundament. Però després va tornar a les profunditats del mar. Quan Hera va llaçar fora de l’Olimp el seu fill Hefest perquè sentia vergonya que fos coix, Tetis i la seva germana Ermíone el van rescatar. Hefest es va estar amb les dues Nereides nou anys en la seva estança submarina. Tetis es va apartar d’Hera quan aquesta, ajudada per Posidó i Atena, va ordir una revolta contra Zeus i el van lligar. Tetis es va assabentar de la conspiració i va anar al Tàrtar, d’on es va endur el gegant de cent braços Briareu, el qual, sempre lleial a Zeus, el va rescatar del seus assaltants. Quan el jove Dionís va ser atacat per Licurg al mont Nisa, va saltar dins del mar, on Tetis el va acollir i li va donar refugi una temporada; a canvi d’aquest favor, Dionís li va donar un bol o un vas d’or. Tetis es distingia per la seva bellesa extraordinària, i per això Zeus i Posidó s’hi volien casar. Però el destí havia establert que el fill de Tetis seria més poderós que el seu pare. Prometeu coneixia aquest vaticini, ja que l’hi havia revelat la seva mare, la titànida Temis, però no va voler revelar el secret a Zeus fins que el déu ordenés que l’alliberessin del lloc de tortura on era encadenat, en una roca als confins del món o al Tàrtar. Finalment Zeus va consentir l’alliberament de Prometeu, i es va adonar que havia estat molt a prop del desastre, ja que, segons una versió de l’oracle, el fill que Tetis li havia donat estava destinat a enderrocar-lo tal com ell havia enderrocat el seu pare Cronos.
Zeus va decidir que Tetis s’havia de casar de seguida amb algú relativament insignificant, i la tria va recaure en el mortal Peleu, rei de Ftia, ja que, tot i que no era un gran home, tenia força consideració entre els déus. Però abans de res el futur nuvi l’havia de conquistar, perquè Tetis no tenia cap intenció de col•laborar en el pla de Zeus. Quiró va avisar a Peleu que, com que Tetis era una deessa marina, tenia el poder de canviar de forma i que faria tot el que pogués per esmunyir-se-li. Peleu la va trobar descansant en una cova de la costa de la Magnèsia, i allí la va envestir. Malgrat la gran diversitat de formes que prenia –s’apareixia en forma d’aigua, de foc, d’animals salvatges i d’esfereïdores criatures marines-, Peleu va persistir, fins que Tetis va accedir a ser la seva dona. Els déus van ser convidats al casament, i per respecte a Tetis hi van assistir tots portant preciosos regals. L’única excepció va ser Eris (Discòrdia), ja que es va pensar que més valia no convidar-la; però Eris es va entestar a presentar-s’hi i va deixar caure la poma d’or de la discòrdia, per la qual es van barallar Hera, Atena i Afrodita, fins que es va decidir que el premi seria per a la deessa més bella.
Durant un temps Tetis va viure amb Peleu com a dona obedient, i, segons una versió del mite, li va donar set fills. Sis d’aquests els va posar a prova sotmetent-los a l’acció del foc o a l’aigua bullent per esbrinar si havien heretat la seva immortalitat. Però cap dels sis no va superar la prova; finalment Peleu es va imposar a Tetis perquè no fes el mateix amb el setè fill, Aquil•leu, el qual va ser criat com a mortal. Altres autoritats no esmenten els germans d’Aquil•leu, però afirmen que, després de néixer, Tetis el posava al foc de nit per cremar del tot la seva mortalitat, i l’untava amb ambrosia de dia per fer-lo immortal. Un dia que Peleu es va trobar el fill damunt del foc es va empipar de mala manera (o es va posar molt nerviós), i Tetis el va deixar i se’n va tornar al mar. En una altre història sobre la infància d’Aquil•leu es deia que Tetis el va submergir a l’Estix per fer-lo invulnerable, però que es va descuidar de mullar el taló per on el tenia agafat.
Quan la nau Argo, en la qual viatjaven Peleu i els argonautes, s’enfrontava al desastre a les roques Simplègades, Tetis i les seves germanes Nereides van empènyer el vaixell perquè no arribés a topar amb aquests obstacles perillosos. Tetis va donar suport constant a Aquil•leu durant la seva curta vida, i va quedar molt afligida quan va saber el seu destí funest. Va fer tot el que va poder per evitar que anés a la guerra de Troia, i finalment el va amagar a l’illa d’Esciros entre les filles del rei Licomedes. Quan Aquil•leu es va enfadar amb Agamèmnon perquè li havia pres la concubina Briseida, Tetis va implorar a Zeus, en nom del seu fill, que canviés el curs de la guerra a favor dels troians per tal que els grecs haguessin de suplicar-li que tornés a la batalla. Tetis va consolar Aquil•leu després de la mort de Pàtrocle, i va fer que Hefest li fabriqués una nova armadura, per reemplaçar la que havia deixat a Pàtrocle i que els troiants havien arrencat del seu cos mort. Quan Aquil•leu va ser abatut, Tetis i les Nereides van plorar el seu cos amb uns laments tan terribles que l’exèrcit va fugir terroritzat. Després d’aquest funeral, Tetis va posar els seus ossos en el vas d’or que li havia donat Dionís i va enterrar el vas a la tomba. Segons una versió, Tetis va fer immortal Aquil•leu i se’l va endur a viure amb ella a l’illa de Leuce, al mar Negre, on posteriorment es va casar amb Hèlena, mentre que la mateixa Tetis vivia amb Peleu, a qui també havia conferit la immortalitat.

2. (ThquV) Titànida, dona d’Ocèan, amb el qual vivia en els confins més retirats de la terra. Va donar al seu poderós marit innombrables fills, els déus fluvials, i tres mil filles, les Oceànides –nimfes que sota la suggestió d’Apol•lo estaven a càrrec dels homes joves, els quals protegien fins que es feien adults. Quan Zeus va lluitar contra els Titans, Ocèan i Tetis li van donar suport contra els de la seva pròpia estirp, i es van encarregar d’Hera mentre va durar la guerra. Després, quan Tetis es va barallar amb el seu marit, la seva fillastra Hera va intentar reconciliar la parella. Tetis estimava molt Hera i, per gratificar-la, va excloure la constel•lació de Cal•listo, l’Óssa Major, del riu Ocèan, i va fer que girés eternament al voltant de la estrella polar. Aquest va ser el càstig que va infligir a Cal•listo per haver presumit d’haver fet l’amor amb Zeus.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 354-356.

Lo Desengany, Acte II, escena II, vers 1358.

Venus

Deessa italiana que presidia sobre els camps i els jardins, que feia que estiguessin nets i polits. Des de molt aviat va ser identificada amb la grega Afrodita, de la qual va adoptar la mitologia. La història dels viatges del seu fill Eneas i l'establiment final a Itàlia va ser particularment important pels romans, ja que es deia que la casa juliana, a la qual pertanyien August i els seus successors per adopció, eren descendents del fill d'Eneas, Iulius, i per tant de la mateixa Venus. Va ser Venus qui va ajudar Eneas a escapar de la ciutat de Troia en flames i el va protegir de l'enemistat de Juno. Va fes que Dido, reina de Cartago, s'enamorés d'Eneas i li donés refugi en un moment de gran tensió. També el va ajudar en la seva batalla final amb Turn, tornant-li a posar a les mans la llança que li havia quedat agafada a la soca d'un arbre.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, p. 370.

Lo Desengany, Lletra que... vers 13; Acte I, escena IV, versos 286 i 327; escena VII, versos 413, 507, 537, 542, 551, 561, 567, 575 i 577; escena VIII, 645, 649, 677, 693, 755, 829, 839 i 847; escena X, versos 920, 933, 935, 981, 1001 i 1111; Acte II, escena I, versos 1140, 1143, 1184, 1196; escena II, versos1207, 1257 i 1263; escena III, versos 1305, 1323, 1329, 1332, 1337, 1342, 1367, 1391, 1430, 1435, 1457 i 1467; escena IV, versos 1535, 1542, 1575, 1593, 1601, 1604 i 1635; escena V, versos 1695 i 1704; escena VII, versos 1835, 1857, 1863 i 1864; escena VIII, vers 1916.

Vulcà

Antic déu italià del foc, de vegades anomenat; Mulcíber, venerat a Roma, i identificat amb el déu grec de la metal•lúrgia i els oficis, Hefest. No té altra mitologia que la que va adquirir del seu equivalent grec.

[Un dels seus ferrers era el cíclop Piracmon].

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, p. 371.

Lo Desengany, Lletra que... vers 19; Acte I, escena IV, vers 328; escena VII, vers 519; escena VIII, vers 783; escena IX, vers 889; Acte I, escena II, versos 1139, 1141, 1183 i 1195; escena II, versos 1330, 1341, 1379 i 1431; escena IV, versos 1535 i 1587; escena V, versos 1697 i 1713; escena VIII, vers 1915.
Piragmon: Acte I, escena VI, versos 351 i 367; escena VII, versos 383, 390 i 472; Acte II, escena I, vers 1147.

Zeus

El rei suprem dels déus grecs. L’etimologia del nom –és un dels pocs grans déus grecs el nom del qual és indoeuropeu- el relaciona amb el cel; està relacionat amb el sànscrit dyaus div- (“Cel”), el llatí dies (“dia”) i la primera síl•laba de Júpiter (“pare Cel”), amb el qual posteriorment els romans l’identificarien. Tot i que el nom de Zeus originalment podia designar la claror del cel durant el dia, sembla que sempre ha estat un déu del temps meteorològic, particularment responsable de la pluja, la calamarsa, la neu i els trons. Els llamps eren les seves armes permanents i infal•libles; un dels epítets homèrics més comuns era “ajuntador de núvols”. Per això els grecs creien que vivia en una muntanya, l’Olimp (un mot d’origen no grec). Però és clar –per exemple, a partir del mite d’Otos i Efialtes, quan van apilar altres muntanyes damunt de l’Olimp per arribar fins als déus del cel- que molt aviat els grecs podien haver abandonat la creença que Zeus vivia al cim de la muntanya. A la Ilíada de vegades s’asseu el cim del mont Ida per observar la lluita a Troia.
Les funcions de Zeus es van generalitzar ja als primers temps, i es considerava que cada petit aspecte del Univers estava sota la seva jurisdicció. Comunament era anomenat, i especialment per Homer, “pare dels déus”. En el sentit estricte no era pas el seu pare: uns quants déus eren germans, germanes o parents llunyans seus; i no va crear o engendrar la humanitat, que va ser creada per Prometeu amb argila i Atena li va donar vida. La seva “paternitat” cal interpretar-la doncs en el sentit “d’amo d’una casa”; Zeus era un rei, i els reis humans estaven sota la seva protecció especial. Així, a la Ilíada Agamèmnon és descrit amb un ceptre que Hefest va fer per a Zeus, i que Zeus havia donat a Pèlops.
Per tant, Zeus era el protector de la integritat de la ciutat: Zeus Polieu (“déu de l’estat”) es correspon amb la seva contrapartida femenina, que data de temps pregrecs, Atena Pòlias. Zeus també era l’intèrpret del destí: tenia unes balances, on provava els destins dels homes, assegurant-se que quan un home estava destinat a morir, ni la intervenció d’un déu poderós ni el seu propi afecte per un fill estimat com ara l’heroi lici Sarpèdon, pogués prevaler sobre ell per anul•lar la mort destinada. En aquest punt, Zeus també feia profecies: la seva alzina sagrada a Dodona, a l’Epir, vaticinava el futur als mortals, i els llamps i trons també eren considerats auguris. Zeus protegia els estrangers i els viatgers i castigava severament aquells qui trencaven les lleis de la hospitalitat. Per això era anomenat Zeus Xènios, “protector dels estrangers”. Quan Paris, com a convidat de Menelau, va raptar la seva filla Hèlena, Zeus va determinar que el seu acte no quedaria impune, tot i que Paris havia actuat sota la instigació d’una deessa poderosa, Afrodita.

De vegades Hades era anomenat Zeus Catactoni, “Zeus dels Inferns”, un títol que implicava que les grecs entenien que el mot Zeus significava “governant” i “rei”. De fet, es creia que els Inferns eren un reialme en el qual Zeus Olímpic havia interferit molt poc, tot i que va haver de fer de jutge entre Hades i Demèter sobre el rapte de Persèfone. En les arts plàstiques era representat amb barba, i la seva estàtua més famosa, esculpida per Fídias i instal•lada al temple de Zeus, a Olímpia, el mostrava assegut al tron. De vegades apareix amb casc, i generalment porta un dels seus llamps, en forma d’una llança alada; sovint també porta l’ègida, un plastró guarnit o davantal de pell de cabra. L’acompanyava el seu ocell assistent, l’àguila. Els seus sobrenoms expliquen altres característiques de Zeus: Miliqui “el Pacífic”, Ctesi “protector de la propietat”, Herceu “del pati”, és a dir de la casa, i Hiqueèsios “protector dels suplicants”; qualsevol violació de la immunitat d’un home que demanés la protecció dels déus, o qualsevol infracció del dret de refugi als seus altars, era castigada per la còlera de Zeus. Per això era també anomenat Soter “protector, salvador”.
Segons Homer, Zeus era el més gran dels sis fills de Cronos i Rea, però segons Hesíode era el més petit. En la versió que Hesíode explica a la Teogonia Cronos, engelosit i temorós que li sortís un rival, es va empassar tots els seus fills fins que l’exasperada Rea, ajudada per la seva mare Gea (Terra), que també havia sofert una injúria semblant per part del seu marit Úranos, va embolicar una gran pedra amb bolquers perquè Cronos se l’empassés, i va fer arribar Zeus, els seu últim fill, a Creta, on les nimfes se’n van encarregar i el van amagar en una cova a Lictos. Es va alimentar amb la llet de la cabra Amaltea, i els curets ballaven danses frenètiques fora de la cova, fent xocar les armes per amagar els crits del nadó per tal que no el sentís el seu recelós pare. Segons la versió arcadiana, Zeus va néixer al mont Liceu, a l’Arcàdia, des d’on va ser portat a Lictos, però els cretencs afirmaven que va néixer en una cova del mont Ida o Dicte.
Quan Zeus es va fer adult, va decidir enderrocar el seu pare tirànic, i va rondar la sàvia titànida Metis, a qui va convèncer perquè poses un emètic a la beguda de Cronos. Cromos com a conseqüència va vomitar els cinc fills que s’havia empassat, així com la gran pedra que havia substituït Zeus; aquesta va ser col•locada a Delfos, al centre dela terra, i va ser coneguda com el melic del món. Amb ajut dels seus germans Posidó i Hades i dels fills de Gea, els ciclops, que van forjar els llamps de Zeus, i els tres gegants de cent braços Cotos, Briareu i Gies, Zeus va enderrocar Cronos i els seus germans titans que li donaven suport, en un conflicte que va durar deu anys, i els va confinar a les profunditats del Tàrtar, on els gegants de cent braços els van custodiar per sempre.
Els tres germans divins Zeus, Posidó i Hades van decidir repartir-se l’Univers, i van sortejar els tres reialmes. Zeus va esdevenir senyor del cel, Posidó del mar i Hades dels Inferns. L’Olimp i la terra es van considerar territori comú, tot i que Hades hi va anar ben poc. La supremacia de Zeus també es va reconèixer, ja que ell havia comandat la revolta contra Cronos i els titans i havia rescatat els seus germans del l’estómac del seu pare. Algunes versions deien que va ser per agrair això que els altres déus el van escollir com a rei seu.
Com que els grecs mai no havien practicat la poligàmia, rebutjaven el concepte d’un Zeus polígam. Amb tot, hi havia tradicions escampades pertot segons les quals Zeus va engendrar una gran quantitat de fills en diverses deesses, nimfes i dones. Moltes de les deesses que prenia com a amants eren originalment divinitats de la terra, ja que el matrimoni del déu del cel amb la deessa de la terra sembla que va ser una imatge bàsica de la religió grega, vinculant així (segons una teoria plausible) la societat centrada en l’home dels immigrants indoeuropeus amb les seves noves llars a la Mediterrània, on prèviament una mare terra havia estat la deïtat principal. La solució que finalment van adoptar els grecs amb la relació a les nombroses amants de Zeus va consistir a suposar que de primer es va casar amb unes quantes deesses, una després de l’altra, abans d’establir-se finalment amb un matrimoni permanent amb Hera; i que posteriorment va tenir moltes relacions extramatrimonials tant amb deesses com amb dones mortals.
La seva primera esposa va ser l’oceànida Metis, el nom de la qual significa “pensament”. Quan es va quedar embarassada per primera vegada, Zeus es va assabentar per Gea que si tornava a quedar-se’n el fill seria un déu superior al mateix Zeus, i el reemplaçaria con a rei de l’Univers. Per aquesta raó –i perquè volia adquirir la saviesa de la seva dona- Zeus se la va empassar, juntament amb el fill que portava al ventre. L’embrió va créixer dins de Zeus i finalment va sortir pel cap del déu (després que Hefest l’hagués esberlat amb una destral) Atena, ja completament adulta i completament armada com una guerrera. La seva esposa següent va ser la tirànida oracular Temis, una deessa de la terra, amb qui va tenir les Hores i els Fats. Posteriorment va deixar Temis per Eurínome, una altre oceànida amb qui va tenir les Gràcies i altres filles; dresprés Demèter, germana de Zeus i deessa de la terra i els fruits, li va Persèfone. A continuació va prendre la titànida Mnemòsine (“memòria”), que va donar a llum les nou Muses. Aleshores, segons alguns, va fer l’amor a Leto, la qual va tenir Apol•lo i Àrtemis. Hera, una altra de les seves germanes, de la qual s’havia encarregat durant la guerra dels titans, es va convertir en la seva última i definitiva esposa, i li va donar tres fills: Ares, Hebe i Ilitia. Zeus va tenir una altra consort, Dione, que Homer diu que era la mare d’Afrodita: potser no va ser més que una forma local d’Hera, ja que el seu non és una variant femenina del mateix Zeus i vol dir simplement “dona de Zeus”.
Zeus també va tenir una altre amant divina, Maia, la Plèiade, amb la qual va tenir Hermes. Hera no en va tenir gelosia; en general, però, perseguia totes les amants de Zeus, tant si eren mortals com nimfes, amb una fúria implacable, sempre que era capaç d’identificar-les. (Quan va donar a llum Hefest sense cooperació masculina, ha va fer, segons algunes versions, simplement perquè Zeus havia creat Atena sense la intervenció femenina). Pel que fa a la bella Nereida Tetis, tant Posidó com Zeus es van adonar dels seus encants i van voler seduir-la. Però just a temps Zeus es va assabentar pel tità Prometeu que el fill de Tetis estava destinat a ser més poderós que el seu pare, i de seguida, doncs, es va afanyar a casar-la amb un mortal, Peleu, per por que fos suplantat per un fill més poderós que ell. Uns quans anys abans Zeus havia castigat Prometeu lligant-lo a una muntanya als confins del món i fent que una àguila se li mengés el fetge cada dia. Aquesta tortura era el preu per la defensa que Prometeu havia fet de la humanitat, contra l’hostilitat de Zeus. Ja que després de la creació dels éssers humans per les mans de Prometeu, Zeus havia volgut destruir-los i havia disposat que la seva vida havia de ser desagradable i curta. Per consolar les seves criatures, Prometeu va robar el foc dels déus i el va donar als homes. També va enredar Zeus perquè escollis la carn de pitjor qualitat per als seus sacrificis, i quan Zeus va pretendre destruir tota la raça mitjançant un diluvi, va avisar el seu fill Deucalió perquè construís un vaixell. Per aquesta oposició als seus plans, Zeus havia ordenat que Prometeu havia de ser confinat i torturat, fins que, en èpoques posteriors, Hèracles el va alliberar, i va ser aleshores que Zeus es va adonar per Prometeu dels perills d’una unió amb Tetis.
Zeus havia determinat destruir la raça humana mitjançant el diluvi a causa de la impietat del rei arcadi Licàon, que va intentar servir carn humana als déus. Més tard va consignar Tàntal al Tàrtar pel mateix pecat, i per haver revelat secrets dels déus als homes. Ixíon va sofrir el mateix per haver traït la hospitalitat de Zeus i per haver intentat seduir Hera. Zeus també va matar Asclepi per haver trencat la seva llei universal i haver fet ressuscitar un mort: en resposta d’això, Apol•lo va intentar venjar el seu fill matant els ciclops, que fabricaven els llamps de Zeus. Zeus va estar a punt de destruir Apol•lo immediatament, però les súpliques de Leto va cedir i simplement va fer que Apol•lo servís com a esclau per a un mortal, Admet, durant un any.
De vegades Zeus va tenir problemes amb els déus, i els castigar fermament quan cometien una falta. Quan Hera, Posidó i Atena es van rebel•lar i van intentar encadenar-lo, Tetis el va salvar, anant a buscar Briareu als Inferns perquè el salvés. Quan Hera va anar massa lluny en la seva persecució d’Héracles, la va fer penjar del cel amb una enclusa als peus. També va llançar Hefest de l’Olimp per intentar ajudar la seva mare en el seu tràngol. Va fer que Apol•lo i Posidó fessin d’esclaus per a Laomedont per alguns actes rebels. També era implacable en el càstig dels transgressors humans, particularment amb les qui s’arrogaven la majestat de Zeus per a ells mateixos, com ara Salmoneu o Ceix.
La primera dona mortal que Zeus va seduir va ser Níobe, filla de Foroneu, rei d’Argos. També va rondar una altra dona argiva, Io, que Hera va perseguir molt de temps; finalment Io li va donar Èpafos, avantpassat dels reis d’Egipte. Va raptar Europa, una princesa palestina, en la forma d’un toro, i se la va endur damunt del llom fins a Creta. Generalment Zeus s’apareixia a les dones mortals sota la forma d’un animal o d’un home normal. Però després de seduir Sèmele, mare de Dionís, Hera va enredar la noia demanant-li que demostrés la identitat de l’amant fent que se li aparegués en la seva forma autèntica, i va quedar carbonitzada només de veure’l; aleshores Zeus es va posar l’embrió de Dionís dins de la pròpia cuixa fins que va estar llest per néixer. Va visitar Dànae, la mare de Perseu, i li va fer l’amor en forma d’una pluja daurada, ja que el seu pare Acrisi l’havia tancada en una torre. Va seduir Leda, mare d’Hèlena i dels Dioscurs, en la forma d’un cigne: per això Hèlena va néixer d’un ou. Per Antíope Zeus va ser pare d’Amfíon i Zetos, reis de Tebes. La seva última amant mortal, a la qual es va presentar en la forma del propi marit Amfitrió, va ser Alcmena, mare d’Hèracles –l’heroi destinat a salvar els déus en la seva guerra decisiva amb els gegants.
Gea, la Terra, estava tipa de les maneres despòtiques de Zeus, com n’havia estat de les d’Úranos i Cronos. Per això va donar a llum la raça dels gegants, que van atacar l’Olimp. També va crear una herba que, si els gegants l’haguessin menjada, els hauria fet immortals i invencibles; però Zeus va impedir que el sol, la lluna i les estrelles brillessin, de manera que no poguessin trobar la planta, i Hèracles la va trobar enmig de la foscor. Malgrat tot, no va ser sinó amb l’ajut d’aquest heroi mortal que els déus van poder vèncer aquest gegants; el fill mortal de Zeus va estar molt alerta i els va anar abatent amb les seves fletxes enverinades, ja que cap dels déus no tenia el poder de matar gegants.
Després del fracàs del seu intent d’enderrocar Zeus, Gea es va tornar a quedar embarassada, i aquest cop va engendrar el més perillós de tots els adversaris dels déus, el monstre immortal Tifó. Zeus va estar a punt de ser derrotat per aquest monstre, però finalment el va enterrar sota l’illa de Sicília. L’última amenaça externa a l’autoritat de Zeus va ser l’assalt d’Otos i Efialtes, els quals van apilar les muntanyes Ossa, Pèlion i Olimp per arribar al cel dels déus. Apol•lo els va derrotar, i Àrtemis i Zeus els van consignar a les profunditats del Tàrtar.
És impossible incloure aquí tots els mites en què Zeus té un paper actiu, o enumerar els molts amors que se li atribueixen en diversos mites. A la Ilíada i l’Odissea és descrit com un observador majestàtic i imparcial de la vida, tant la humana com la divina. El fet que, pel que sabem, no aparegui com a personatge en cap tragèdia grega indica el respecte especial amb què el consideraven tant els autors com el públic; eren més les odes en què aquests autors gramàtics i altres poetes honoraven la seva elevada grandesa. Com Xenofontes abans que ell, Sòcrates, segons Plató, va condemnar rotundament els mites que descrivien Zeus i els déus com a immortals i flirtejadors.

Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 375-379.